Arran de l’exclaustració al seu propi país, i en conseqüència, la impossibilitat d’entrar a l’orde caputxina, el 1869, acompanyat de Segimon de Mataró, també caputxí, se n'anà a Guatemala per tal d’ingressar al convent d’Antigua, on professà el 1870 i exercí de mestre. Hi restà fins el 1872, any en el qual fou expulsat del país i passà a França per completar la seva formació religiosa a Tolosa i Fontenay-le-Conte. Més tard, el 1877, s’ordenà sacerdot a Tolosa de Llenguadoc.
Fou director i guardià del seminari seràfic de Perpinyà, on publicà uns primers compendis de teologia dogmàtica, moral i dret canònic, fins que foren expulsades les ordres religioses de França, el 1880. Més tard, fou també guardià del convent d’Igualada i exercí altres càrrecs. Passà després a Roma, on fou consultor del Sant Ofici (1887), de Propaganda Fide (1889), definidor general del seu orde (1896) i, també, consultor de diverses congregacions romanes. Intervingué en la revisió de la validesa de les ordenacions anglicanes i en la preparació del concili plenari llatinoamericà, que presidí en representació de Lleó XIII (que el nomenà cardenal el 1899). Presidí a Roma el congrés internacional d’ordes tercers seculars, i aconseguí la unió a l’observança de diverses reformes franciscanes.
Durant el papat de Pius X la seva influència augmentà encara considerablement, i es manifestà sobretot en la lluita contra el modernisme (intervingué directament en la preparació de l’encíclica Pascendi ), fet que li valgué uns violents atacs des de França i Alemanya.
Referent a la política de l’Estat espanyol, atacà l’integrisme políticoreligiós, promogué el bisbe Torras i Bages, ajudà Miquel d’Esplugues en els seus enfrontaments amb la clerecia integrista, i amb el seu secretari, Rupert M. de Manresa; encoratjà Jacint Verdaguer. Intervingué, a Roma, en la reforma dels seminaris, en la nova compilació del dret canònic, fundà el Collegio Pio-Latino-Americano i fou cofundador del Pontifici Col·legi Espanyol.
Publicà compilacions i seleccions de texts dels sants pares, tractats de dret pontifici i compilacions hagiogràfiques de franciscans. Dins de la seva obra, cal destacar: Documenta regularitatis (1880), Compendium theologiae moralis (1881), Compendium theologiae dogmaticae (1882), Compendium juris canonici (1882), Compendium hermeneuticae sacrae (1883), Mariale quotidianum (1885), Cronicón de la missión de PP. Capuchinos en Centro América (1889), Biografía Hispano-Capuchina (1891), Modelos de religosa juventud (1891), Misericordias marianas (1896), Christus Iesus Redemptor noster (1901), Homiliarius Breviari Romani (1903), Expositio in orationem dominicam (1903), Expositiones SS. Patrum et Doctorum super canticum Magnificat (1904), Año Josefino (1911) i Summula Summae Theologicae Angelicis Doctoris S. Thomas Aquitanis (1912).