El nom que el designa es presta força a confusió. Els grecs el designaren amb l’adjectiu aitiotikē , que vol dir causatiu. Els llatins, veient en la paraula causa un sentit afectiu i un sentit jurídic, traduïren el mot grec per causatiuus i molt més comunament per accusatiuus. Així, els gramàtics il·lustraven la noció amb els exemples accuso hominem , o pel causatiuus , facio hominem . El terme actual acusatiu , doncs, és de tradició romana i fruit de confusió. Per als grecs, l’acusatiu era el cas que expressava la relació de causa-efecte. Una definició més vaga però del mateix sentit és la d’expressar el complement directe del verb, naturalment transitiu. Aquest és el concepte que perdura encara en les gramàtiques de corrent tradicional. Oposat als altres casos, l’acusatiu, juntament amb el nominatiu, és un cas que comprèn el substantiu en tota la seva extensió, mentre que els altres en designen només un aspecte accidental dins el procés verbal. Oposat al nominatiu, assenyala la polaritat passiva o d’efecte. No és necessària la presència del verb perquè l’acusatiu expressi la passivitat, com en el cas de les oracions nominals. L’acusatiu sempre és un substantiu del mateix camp semàntic del verb: veiem el visible, agafem l’agafable , etc. Aquesta consideració explica que els llatins construïssin el verb anar ( eo, ire ) amb acusatiu, perquè el lloc de terme resta dins el mateix camp semàntic que el del verb. L’acusatiu llatí va estendre el seu camp a costa de construccions sintàctiques amb altres casos. Així, en l’època primitiva, sobretot en el llatí del poble, apareix ja una tendència a estendre la construcció de l’acusatiu a la d’altres casos, per exemple, la idea d' emprar , que originàriament implicava el cas instrumental. Aquesta amplificació ha passat a les llengües romàniques.
m
Gramàtica