ànec

ànet, morell 
m
Ornitologia
Avicultura

Ànec collverd i pollets

© Corel / Richard Jackson

Nom donat a diversos ocells anseriformes de la família dels anàtids, migradors, de coll curt i bec aplanat, amb potes palmípedes i molt curtes.

Els ànecs es poden aplegar en quatre grups: els ànecs del gènere Tadorna, grossos i semblants a les oques; els ànecs de superfície o nedadors, que cerquen l’aliment sense cabussar-se; els ànecs cabussadors, que s’afonen i neden per sota l’aigua per obtenir aliments (en aquest grup es distingueixen els que freqüenten les aigües dolces, els morells, dels grans ànecs marins del gènere Melanitta); i els becs de serra, del gènere Mergus.

Són ocells bastant grossos (llur llargada pot variar, segons les espècies, entre uns 35 i 65 cm), de cos feixuc, protegit per un dens plomatge greixós i hidròfug, aquàtics, de caminar pesat, però excel·lents nedadors i voladors. Tenen les potes curtes i són palmípedes. Els tres dits anteriors són units per una membrana (cosa que facilita la natació) i el posterior és lliure. Són lamel·lirostres. Tenen el bec aplanat, molt sensible al tacte, amb una ungla terminal i proveït a les vores de petites làmines còrnies, amb l’ajuda de les quals filtren l’aigua i en retenen les partícules de què s’alimenten. La llengua és carnosa i denticulada, i complementa la funció del bec. Tenen la cara coberta de plomes, les ales ben desenvolupades i els tarsos amb una filera d’escudets anteriors.

Ànecs de bec gros mascle i femella (de dalt a baix)

Rick Leche - Photography (CC BY-NC-ND 2.0)

El dimorfisme sexual és molt accentuat. Els mascles posseeixen un plomatge de colors molt vius, i les femelles solen ésser de colors uniformes i apagats. Nien a terra, entre mates o als arbres. Els nius són rudimentaris, entapissats amb plomes i fullaraca. Ponen de 4 a 16 ous segons les espècies, més petits i arrodonits que els de les gallines. La incubació dura de 20 a 30 dies; el mascle no hi col·labora: un cop feta la posta, a la fi de l’estiu, marxa amb els altres mascles i muda el plomatge, adquirint-ne un de poc vistós (plomatge de cripsi) semblant al de la femella. Els anedons, nidífugs, neixen recoberts d’un plomissol blanc o groc. Al cap de poques setmanes ja poden volar.

Els ànecs són omnívors i s’alimenten de plantes, fruits, mol·luscs, cucs i peixets. Moltes espècies són migradores; fan els viatges en esbarts molt nombrosos, disposats en dues fileres divergents, com una V amb el vèrtex cap endavant. Volen a gran altura i a una velocitat considerable, en línia recta i batent constantment l’aire amb les ales. Se'ls troba per tot el món, llevat dels deserts, sobretot vora els rius, els mars o els aiguamolls. Tendeixen a migrar a la fi de l’hivern cap als països nòrdics, on nien. Hi ha dos tipus d’ànecs: els de superfície i els cabussadors. Els ànecs emeten un so gutural característic (clacar).

Els ànecs del gènere Tadorna són grossos i semblants a les oques, amb el plomatge d’ambdós sexes similar; a les terres catalanes només són representats per dues espècies, l’ànec blanc i l’ànec canyella.

Els ànecs de superfície tenen el dit posterior petit i dèbil. Presenten un dimorfisme sexual més acusat que els altres i solen tenir a les ales unes plomes de colors vius, amb reflexos metàl·lics, que fan un dibuix de forma rectangular, anomenat mirall. Mengen xipollejant o submergint-se de mig cos. Aixequen el vol sortint de l’aigua tot d’una. Viuen a les maresmes i llacunes.

Els ànecs cabussadors tenen el dit posterior gros, amb un gran lòbul, i les potes implantades molt posteriorment. No tenen mirall, o el tenen poc aparent. Neden sota l’aigua per buscar l’aliment, i per emprendre el vol agafen impuls corrent per sobre l’aigua tot batent les ales. Viuen a les aigües obertes o al mar.

Els becs de serra, del gènere Mergus tenen becs llargs, prims i amb les vores dentades, molt propis per a subjectar les seves llisquents preses.

Els ànecs salvatges han pogut ésser domesticats fàcilment i en diversos països han estat aclimatats com a objecte d’explotació. La majoria de races domèstiques importants, llevat de l’ànec mut, l’ànec de Pequín i l’ànec corredor, procedeixen de l’ànec coll-verd i de posteriors encreuaments entre les primeres races obtingudes.

La cria de l’ànec pot tenir diverses finalitats: producció de carn, d’ous, de foie-gras, de paté i fins i tot de plomes. L’ànec, convenientment preparat, és un plat gastronòmicament apreciable. L’ànec amb taronja (el canard à l’orange) és un rostit d’ànec aromatitzat amb taronja, mundialment conegut.