Cada partícula té la seva antipartícula, llevat d’algunes que ho són d’elles mateixes. Amb més precisió cal dir que partícula i antipartícula tenen la mateixa massa, espín, isospín i vida mitjana, però diferent signe de la càrrega elèctrica, del component T 3 de l’isospín i dels nombres quàntics d’estranyesa, bariònic o leptònic. Partícules amb totes aquestes càrregues nul·les són antipartícules d’elles mateixes, com per exemple el fotó. Les antipartícules s’anomenen afegint el prefix anti - al nom de la partícula corresponent i hom les representa pel mateix símbol que la partícula però amb una titlla. Així, l’antipartícula del protó (p) és l’antiprotó (p). Cas a part és l’antipartícula de l’electró, la primera prevista teòricament, que rep un nom propi: positó. Quan una antipartícula troba la seva partícula desapareixen totes dues per anihilació (partícula elemental). El 1955 hom aconseguí per primera vegada de produir antiprotons bombardejant una làmina de coure amb protons. L’any 1956 (i com el cas anterior, a Berkeley) hom descobrí l’antineutró enviant antiprotons sobre hidrogen líquid.
f
Física