Hom admet generalment que el delicte és fonamentalment un acte humà que suposa una infracció de les lleis anomenades penals, però també és acceptat que tant el delicte com el delinqüent són fenòmens condicionats per factors antropològics (somàtics, psicològics i socials). En la valoració d’aquests factors antropològics hi ha hagut exageracions notòries. Així, l’italià Cesare Lombroso, considerat com a figura capital en l’antropologia criminal, pretengué definir el delinqüent com una subespècie del gènere humà, identificable per una sèrie de característiques fisiològiques i somàtiques. En la seva obra L’uomo delinquente (1876) donà una definició del criminal nat, idea que hom troba ja, però, en escrits anteriors del frenòleg català Marià Cubí. La idea del criminal nat, identificat per la constitució física, especialment per la configuració craniana, cerebral i facial, suposa una visió exclusivista i unilateral del fenomen criminològic, defecte en el qual també han caigut els qui han vist el crim com a producte de factors psicològics o socials exclusivament. L’antropologia criminal de Lombroso, però, suposà una revolució metodològica important en fonamentar-se en dades obtingudes d’una manera sistemàtica dels criminals i en palesar una determinada correlació entre l’element somàtic i el psíquic, a més d’haver contribuït a perfilar una tipologia humana relacionada amb el fenomen delictiu. Cal també esmentar, en aquest corrent, els treballs de l’italià Di Tullio, el qual considerà la predisposició al delicte com a conseqüència d’una determinada constitució delinqüencial, en la qual juguen factors hereditaris i neuropsicopàtics. D’altres autors han posat un èmfasi especial en determinats factors, com l’endocrí (Pende), o l’hereditari (Lange), etc. Totes aquestes manifestacions de l’antropologia criminal, bandejats els exclusivismes i les exageracions, constitueixen un dels aspectes des dels quals hom pot estudiar el crim i el criminal com a problemes humans.
f
Criminologia