La descoberta de l’escriptura i la possibilitat de fer-la duradora produïren la creació dels arxius on conservar les actes, els contractes o els comptes. Els arxius reials més antics han estat descoberts modernament en les excavacions de Mesopotàmia i a l’Àsia Menor; la ciutat de Mari’ ha proporcionat més de 20 000 peces de terra cuita amb escriptura cuneïforme des del s. XIX aC, i semblantment la ciutat d’Ugarit, on fou reconeguda una distribució entre texts diplomàtics, administratius i de comptabilitat, així com al palau d’Assurbanipal, de Nínive (s. VIII aC). Són també notables l’arxiu sumeri de Nippur i l’hittita de Hattuša (Boǧazköy). Les ciutats gregues, a semblança dels regnes orientals, tenien llurs arxius en papirs, pergamins o tauletes encerades, guardats sovint als temples, tal com era costum a Egipte; el de Delfos i el de Minerva a Atenes en foren exemple. Al s. V aC foren centralitzats al temple de Rea o Cíbele els texts de les lleis, plebiscits, sentències, comptes públics, etc. La Roma republicana tenia l’erari amb documents i tresors als soterranis del temple de Saturn. L’any 78 aC el cònsol Quint Lutaci Catul organitzà els arxius al Tabulari, encara parcialment visible al Capitoli, davant el fòrum. Cada família conservava també el propi arxiu en una sala expressa (el tablinum ). Els emperadors, per tal de poder-ne disposar fàcilment, feren construir scrinia al palau. L’incendi del Capitoli, l’any 70, destruí els arxius; Vespasià féu reconstruir més de 3 000 plaquetes de bronze. Molts altres papirs grecs, romans o bizantins, foren salvats a Egipte gràcies al clima. Els arxius medievals són relativament tardans. Fins molt avançat el s. XI l’escassetat documental deriva del predomini de l’actuació oral; la forma escrita era accessòria. Les mateixes capitulars carolíngies són conegudes principalment per les compilacions. Al s. XII la renovació del dret romà portà la valoració de l’escrit, coincidint amb l’ús del paper que facilita la formació d’arxius. Els comtes de Tolosa i de Barcelona foren els primers a organitzar els arxius. A França foren principalment Felip August i Lluís IX. Paral·lelament, els monjos formaven els propis cartularis d’ençà del s. XI i principalment al llarg dels s. XII i XIII; els benedictins consideraven el treball arxivístic part de l’activitat monàstica. A la fi del s. XII, mentre el papa Innocenci III feia copiar els principals documents en registres, Joan Sense Terra ho feia en forma de rotlles per a les actes de cancelleria. Les ciutats mediterrànies i les unions mercaderes del nord-oest, veritables senyories o petits estats, volgueren conservar i ostentar llurs privilegis, i cap a la fi del s. XIII són iniciats els registres de les deliberacions dels consellers i molt aviat els llibres de comptes i les peces que en són justificació, i la correspondència. A Catalunya, Jaume I començà a conservar la correspondència rebuda, primer nucli d’una secció de gran importància de l’Arxiu General de la Corona d’Aragó. A partir de l’edat mitjana l’evolució dels arxius presenta tres etapes principals que no són sincròniques a tots els països. Durant la primera, cada administració conserva la pròpia documentació com a testimoniatge de l’origen de drets: privilegis, sentències, contractes, etc. La resta dels documents era generalment eliminada; l’arxiu era mantingut secret. A la segona etapa, iniciada al s. XVI, ja hi ha el propòsit de reunir els diversos arxius públics en un dipòsit general de cada estat. Després d’un assaig a Àustria i d’un intent a Nàpols (1540-45) per tal d’acoblar els documents de les cancelleries angevina i catalanoaragonesa, Felip II aconseguí d’organitzar a Simancas (1567) l’arxiu general de la corona de Castella amb un reglament minuciós. Segueixen alguns estats d’Itàlia (Gènova i Parma, per exemple), i clou la sèrie el gran arxiu del Vaticà (1611). La documentació continuà essent secreta. La tercera etapa (s. XIX) correspongué a una transformació radical pel fet de valorar la documentació antiga, no solament pel seu valor jurídic, sinó també com una font ineludible en les recerques històriques. Els dipòsits documentats prenen el nom d'arxiu històric, i són oberts al públic, la qual cosa obliga a una organització adequada. Una altra evolució afectà la natura dels fons conservats. Als documents manuscrits foren afegits els impresos (al·legacions jurídiques, memorials, edictes, decrets, etc), i més tard els documents gràfics (plans, projectes) i còpies fotogràfiques de documents evadits o de documents els originals dels quals convenia de tenir reservats. Encara més modernament, ha calgut fer lloc a les cintes sonores i als films. Segons l’abast i la procedència, els arxius poden ésser generals o estatals (com l’Arxiu General de la Corona d’Aragó a Barcelona, l’Archivo General de Simancas, el Staatsarchiv a Viena), judicials ( arxiu judicial), municipals o d’altres organismes de l’administració pública (arxiu municipal), fiscals (arxiu fiscal), corporatius, com els arxius gremials (arxiu gremial), notarials o de protocols (arxiu notarial), comercials (arxiu comercial), patrimonials (arxiu patrimonial) tant del rei (reial patrimoni) com de particulars. Entre els arxius de procedència eclesiàstica hom distingeix els papals, relatius a tota l’Església Catòlica (Archivio Vaticano); els metropolitans; els episcopals o diocesans (arxiu diocesà); els dels capítols de catedrals i col·legiates (arxiu capitular); els dels ordes religiosos i les corporacions eclesiàstiques (d’entre els arxius eclesiàstics més importants existents als Països Catalans hi ha els dels monestirs de Montserrat i de Poblet); els parroquials ( arxiu parroquial); els de les confraries, obres pies, ordes militars, etc. A molts països, els arxius eclesiàstics són els que han conservat documents més antics; molt sovint, només s’ha salvat la documentació primitiva civil que tenia relació eclesiàstica. A la Gàl·lia, hi havia arxius eclesiàstics abans del s. VIII. Per extensió hom dóna nom d’arxiu a institucions de recerca, com l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus; a publicacions especialitzades, com Archivo de Cronología , Archivo de Arte Español , Archivo de Arte Valenciano ; a empreses comercials, com l’Arxiu Mas, de fotografies, dependent de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, i a col·leccions documentals factícies. El Consell Internacional d’Arxius fa extensiva la seva definició als documents de qualsevol data, forma o suport material produïts o rebuts per qualsevol persona física o moral i per qualsevol servei o organisme públic o privat en l’exercici de llur activitat, conservat pel seu productor o pels seus successors, per a les pròpies necessitats o transferits a la institució d’arxius competent d’acord amb llur valor arxivístic. En la definició i en la formació dels arxius ha estat determinant la utilització que hom n'ha fet per tal de garantir drets, obligacions i propietats d’una persona física o d’una institució. Amb el naixement del concepte modern de funció pública i, alhora, amb la consideració del document com a part del patrimoni cultural, apareix el concepte modern d’arxiu en el doble vessant de suport a l’acció administrativa i a la recerca històrica, dualitat derivada de la utilitat variable dels documents, a la qual la teoria arxivística dóna els noms d’edats i valors. Hom parla, així, d’una primera edat del document, que correspondria al moment de la creació, la recepció i l’ús en el tràmit inicial i que s’allargaria uns cinc anys (fase activa). En el moment que el document hagués assolit l’objectiu que l’havia fet néixer, s’iniciaria una segona edat, marcada pel descens de la consulta, la qual esdevindria ocasional (fase semi-activa, fins als 25-30 anys). Finalment, la tercera edat sancionaria la manca de valor administratiu i jurídic del document, i en justificaria la conservació en una institució, posat cas que la documentació contingui un potencial informatiu i testimonial evident (fase inactiva, a partir dels 30 anys). Referides al conjunt dels documents, les denominacions d' arxiu de gestió , arxiu administratiu i arxiu històric corresponen a les tres divisions esmentades. A Catalunya, l’organització d’un sistema arxivístic propi és recent i deriva de la nova concepció de l’estat autonòmic. Dins la Generalitat de Catalunya, el Servei d’Arxius (dependent del Departament de Cultura), és l’òrgan encarregat de dur a terme la política arxivística en l’àmbit català. El 1980 hom creà el Servei d’Arxius i traçà les línies generals d’un futur sistema arxivístic català. Aquest quedà constituït pel traspàs dels arxius de l’administració central —arxius històrics provincials de Tarragona i Lleida—, els arxius de l’administració autonòmica, de l’administració local i els arxius eclesiàstics i privats. El 1985, la Llei d’Arxius concretà l’àmbit competencial de la Generalitat i definí dos grans blocs d’actuació. D’una banda, els arxius públics, produïts per l’activitat política i administrativa de la Generalitat, de les corporacions públiques territorials i institucionals de Catalunya i dels òrgans que en depenen. D’altra banda, els arxius privats pertanyents a persones físiques o jurídiques de dret privat que exerceixen llurs funcions principalment a Catalunya, dins del seu àmbit territorial. Els arxius públics vinculats a l’administració autonòmica són de caire administratiu, com és el cas dels arxius centrals de les conselleries i dels organismes autònoms, i de caire històric, els quals es concreten en la creació de l’Arxiu Nacional de Catalunya creat el 1980 i, posteriorment, de la xarxa d’arxius històrics comarcals. D’ençà de la Llei d’Arxius, modificada el 1989 en el capítol de sancions, hom començà a generar el desplegament normatiu i reglamentari. Un decret del 1985 regulà l’organització de la xarxa d’arxius històrics comarcals, un altre del 1989 definí l’organització i la gestió dels arxius de la Generalitat de Catalunya, amb especial esment de la documentació administrativa, i un decret del 1990 creà la Comissió nacional d’avaluació i tria de la documentació pública amb la finalitat de regular correctament l’eliminació de la documentació mancada de valor informatiu o testimonial. Al seu torn, la xarxa d’arxius comarcals, base del futur mapa arxivístic del país, haurà de revitalitzar els arxius catalans de viles i ciutats. Els anys subsegüents a la recuperació de les institucions democràtiques hom pot constatar un progrés notable, reflectit en la recuperació de fons dispersos, la millora de locals destinats a arxius, l’elaboració d’instruments de descripció dels fons i la integració de nous professionals a l’arxivística. Resten, tanmateix, molts problemes per resoldre fruit del retard amb què hom ha endegat la normalització de la funció arxivística, tasca que a Europa hom havia emprès molt abans i d’una manera més gradual. A grans trets, hom s’enfronta, a hores d’ara, en primer lloc, a reduir els enormes volums de documentació pública generats per l’administració pública i les empreses privades, tot racionalitzant-ne l’ús social. Cal, en segon lloc, formular una política de restauració i conservació de la documentació històrica, sotmesa durant molt de temps a un ús massiu. En tercer lloc, cal introduir la tecnologia informàtica, arran de la seva incidència en els hàbits administratius i de l’aparició de nous suports que, al seu torn, requereixen un tractament arxivístic adient. En aquesta línia, cal també promoure el reciclatge i la formació especialitzada dels professionals que treballen en el món dels arxius. En la dècada del 1990, a causa de la generalització d’internet, els arxius iniciaren un procés de normalització de la descripció utilitzant normes nacionals o internacionals, per tal de permetre la consulta i l’intercanvi dels registres; exemple del primer cas és l’Encoded Archival Description dels EUA, i del segon, la Internacional Standard Archival Description ISAD (G) i la seva complementària, la International Standard Archival Authority Record for Corporate Bodies, Persons and Families ISAAR (CPF), elaborades pel Consell Internacional d’Arxius. Han estat traduïdes al català i estan en procés d’adaptació a la realitat catalana. internet també ha permès oferir en línia determinats serveis que en un passat molt recent només es podien rebre en els mateixos arxius: gràcies a la digitalització dels documents, la consulta documental també s’ha beneficiat de les possibilitats de fer-ne còpia.
m
Arxivística i biblioteconomia