Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l’objectiu genèric d’una sèrie d’instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L’autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l’autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d’importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d’una política d’industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l’autarquia en afirmar que hom no comprèn l’autodeterminació dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d’autarquia ha d’ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l’autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de cartels i el proteccionisme industrial i comercial s’imposaren. El rearmament afavoria la indústria militar local. Un fenomen típic de l’autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d’importacions per produccions pròpies, sinó la creació d' Ersatzindustrien , de productes d’imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc). L’autarquia a l’Estat espanyol guanyà partidaris entre els economistes de la Dictadura i fins i tot en contradictors com Francesc Cambó i Joan Ventosa, però no es transformà en programa econòmic de govern fins després del 1939. Les mesures importants foren les lleis industrials del 1939 i del 1940 (indústries d’interès nacional, creació de l’INI, necessitat de permisos per a instal·lar indústries, control de les importacions de béns d’equipament). Les repercussions més importants a Catalunya foren de fre a la industrialització, o de sosteniment d’aquesta amb salaris baixos; l’especulació en el proveïment de primeres matèries; la subvenció pel consumidor de produccions no competitives, etc. Tot i els canvis de legislació a partir del 1957, algunes de les disposicions autàrtiques continuen vigents.
f
Economia