Gènere literari prestigiós, la seva tècnica actual és el resultat d’una llarga evolució. Inicialment la biografia tendí a servir unes intencions religioses, filosòfiques, històriques, polítiques, etc, que anaven més enllà de la simple representació de la persona biografiada: Agricola (final del s. I), de Tàcit, les Vides paral·leles (s. II), de Plutarc, els Evangelis, sobre Jesús, etc. A la Xina, la primera obra d’intenció biogràfica coneguda és Sunyu (~s IV aC), però el gènere únicament es formalitzà amb Shiji (‘Memòries històriques’), de Sima Qian, i a partir d’aquí s’estereotipà ràpidament per a jutjar el personatge segons la moral oficial confuciana. En les literatures islàmiques abunden les col·leccions de necrologies de personatges il·lustres, com les d’Ibn al-Faradi (s. X), d’Ibn Baš Kuwal (s. XII) i d’Ibn Hallikān (s. XIII), però també les d’un sol personatge particularitzat, anomenades sirat . Durant l’època medieval hi hagué biografies més o menys imitades dels clàssics, com la Vita Caroli Magni (~820), d’Eginard, o l’anomenada Vida coetània de Ramon Llull, anònima; però, amb tot, el gènere biogràfic trobà principal acolliment en la vida de sants (hagiografia) i en la crònica reial, limitada aquesta, generalment, a la successió dels fets externs: és el cas de les cròniques catalanes de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere el Cerimoniós, etc. El Renaixement i, amb ell, l’humanisme, comportà, des de ben aviat, els primers intents d’individualització i particularització — Trattadello in laude di Dante (1358-63), de Boccaccio; Vite dei più eccellenti pittori, scultori e architetti (1550), de Giorgio Vasari, etc—, intents que acabaren produint l’aparició dels diccionaris biogràfics, iniciada amb el Grand dictionnaire historique (1674), de Loyis Moréri, i que marcaven un decidit avenç d’aquest gènere. Al s. XVIII, per causa del desvetllament de l’interès científic, aparegué la biografia de caràcter erudit, i autors com Voltaire, amb Histoire de Charles XII (1731), excel·liren en el gènere. The life of Samuel Johnson (1791), de James Boswell, obra considerada modèlica, representa la transició cap al Romanticisme. En aquell moment, l’interès abrandat per les individualitats i la difusió de la literatura entre les classes populars motivaren la proliferació de les biografies, sovint molt subjectives o deformades amb vista a l’èxit entre el públic. Al s. XX el gènere es renovà i es beneficià amb les descobertes de Sigmund Freud i la psicoanàlisi, que possibilitaren l’èxit de biògrafs com Emil Ludwig, Stefan Zweig, André Maurois i Gregorio Marañón. La novel·la i la biografia s’han influït recíprocament, fenomen evidenciat en novel·les tan diverses com Flush (1933), de Virginia Woolf, Jusep Torres Campalans (1958), de Max Aub o Flaubert's Parrot (1984), de Julian Barnes. Menció a part mereixen les obres de Jean-Paul Sartre Saint Genet, comédien et martyr (1952) i, sobre Flaubert, L’idiot de la famille (1970-72), originals i controvertits assaigs que entrecreuen biografia, crítica literària i psicoanàlisi. Als Països Catalans, el gènere biogràfic ha donat obres com Ramon Llull (1916), de Llorenç Riber, i Jacint Verdaguer (1951), de Sebastià Juan i Arbó, i ha constituït un dels aspectes més reeixits de l’obra de Josep Pla, dedicada a les figures contemporànies, i de Ferran Soldevila, investigador de personatges històrics, i la principal aportació d’Albert Manent. Els anys vuitanta s’ha viscut una certa florida internacional del gènere, que ha donat algunes obres de pretensió gairebé exhaustiva, sovint d’especial relleu comercial i no exemptes de polèmica, pel fet que revisen, de vegades molt críticament, la imatge més acceptada del personatge investigat. Hom constata també la utilització de la biografia com a instrument de prestigi per part de personatges públics, especialment polítics i financers, i artistes, de vegades sota la forma d’una fictícia autobiografia; aquest ús interessat del gènere ha afavorit una rendible casuística a l’entorn del que es consideren biografies ‘autoritzades’ o no pel mateix interessat. Han sorgit, així mateix, algunes iniciatives editorials molt especialitzades, com ara col·leccions dedicades fonamentalment a dones. En català, diversos editors n'han assajat sèries, generalment de caràcter divulgatiu, que han trobat ressò popular en el cas dels grans escriptors catalans de la postguerra, com Josep Pla o Mercè Rodoreda. Per altra banda, els nombrosos estudis i assaigs recents sobre aquests mateixos autors voregen sovint el gènere biogràfic. En el camp de l’erudició, és remarcable l’obra Carles Riba (1893-1959) (1988), de Jaume Medina.
f
Literatura
biografia Ramon Llull en una miniatura de la Vida coetània de la Badische Landesbibliothek de Karlsruhe
© Fototeca.cat
Història de la vida d’algun personatge, escollit generalment en virtut de la seva activitat o del seu ressò públics.