Aquest terme es refereix sobretot a la conducta dels partidaris de cooperar amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial. A Dinamarca, Noruega, Bèlgica, França, etc, ja abans de l’ocupació nazi alguns grups polítics (seguidors de Clausen i Quisling, rexistes de Léon Degrelle, antics militants d’Action Française, etc) havien demostrat llurs simpaties pels règims totalitaris d’Itàlia i Alemanya. Després de l’ocupació se sumaren a aquest grup nombrosos oportunistes convençuts de la victòria final de l’Eix i d’altres que temien les reformes socials que pretenien d’imposar els resistents. A l’Europa oriental, els col·laboracionistes foren reclutats en general entre els grups nacionalistes i les minories ètniques oprimides (croats, eslovacs, ucraïnesos, etc) que veieren en els alemanys uns aliats que podien afavorir llur alliberament. La lloança del nacionalsocialisme a la premsa (a França, “Les Nouveaux Temps”, “Aujourd’hui”, “L’Oeuvre”), la denúncia i repressió dels moviments de resistència, la participació en els governs “titelles” i la cooperació econòmica i militar (al front rus combateren, amb uniforme alemany, la Légion des Volontaires Français contre le Bolchevisme i els batallons ucraïnesos i tàtars, del general Vlasov) foren les formes més freqüents de col·laboració.
m
Història
Política