Hom pot trobar l’origen de l’activitat comercial en els pobles més antics de l’Orient. A la Mediterrània, tingué una gran expansió amb els fenicis, els grecs i els romans, a la qual seguí un parèntesi en temps de la dominació àrab. A partir del segle XI, és remarcable l’activitat dels mercaders italians, que enriquiren la pràctica comercial amb el crèdit i la societat per accions, i més tard la dels catalans. Amb la descoberta d’Amèrica les vies de comunicació s’amplien vers l’Atlàntic, i Sevilla i Lisboa esdevenen centres comercials de més importància. Posteriorment, els capdavanters del comerç colonial (Anglaterra, Holanda, França i Portugal, sobretot) modifiquen, en la línia del lliure canvi i després de la revolució industrial, llurs sistemes de relació mercantil en establir indústries en els països colonitzats, caracteritzats per la condició de manlleu econòmic. La importància creixent del comerç, en el nostre temps, es fa palesa amb l’increment que, per exemple, han experimentat les importacions (aproximadament se n'ha triplicat el volum des de la fi de la Segona Guerra Mundial), increment superior al que ha experimentat la producció global mundial. D’entre els diversos tipus de comerç cal assenyalar el comerç al detall, relatiu a volums petits de productes d’ús immediat (el preu dels quals és normalment afectat per la interferència de detallistes), i el comerç a l’engròs, consistent en l’intercanvi de productes en quantitats molt grosses per repartir-los en volums més reduïts. Més important és la distinció entre comerç d’importació, que es refereix a la compra de productes estrangers per part d’un estat, i
El comerç als Països Catalans
Als Països Catalans, com la majoria dels països europeus, el gran comerç medieval fou marítim. Inicialment d’àmbit mediterrani, s’expandí més tard pel cantó atlàntic, arran de l’establiment a Bruges d’una colònia catalana, vers el 1330. Ràpidament foren adoptats els progressos tècnics, jurídics i econòmics, com la lletra de canvi, assolits per florentins i genovesos, alhora que reglamentacions barcelonines d’assegurances (1435-84) (assegurança) influïren damunt les normes adoptades per diverses ciutats europees. Per al canvi marítim hom establí diverses ordinacions a Barcelona, al llarg del s XV. Les companyies mercantils (companyia) proliferaren i complicaren llur organització. L’esplendor de les llotges reflecteix la vitalitat de l’activitat comercial, i ja cap al s XV aparegué, per a connectar compradors i venedors, el corredor d’orella. El cònsol, originàriament un delegat pel poder reial a bord d’una nau o en una flota, se situà, ja des del s XIII, permanentment als ports estrangers com a autoritat delegada, amb funcions judicials, fiscals i diplomàtiques, mentre que el consolat de mar, radicat en els ports del territori metropolità, esdevenia alhora corporació professional de la gent de mar (mercaders i navegants) i tribunal especial del comerç marítim. En general aquest descansà, en bona part, en els portolans, molts d’ells fets per jueus mallorquins, mapes on, per primer cop, eren indicats i precisats tots els ports visitats pels comerciants. Els principals productes exportats en aquest període foren els comestibles (vi, mel, fruita seca, oli i cansalada, arròs, safrà, sal), els tèxtils (draps i cordatges per a vaixells, del Principat; draps econòmics i fibres tèxtils —llana, seda, espart—, del País Valencià; teixits de qualitat, del Rosselló) i altres productes (cuir, ferro, corall, ceràmica). Hom importava els metalls (plom i coure, dels Balcans; estany, d’Anglaterra), tints, cotó, llana, teixits de luxe (de Flandes, de França, etc) i blat (de Sicília, sobretot). Les espècies arribades d’Orient eren redistribuïdes per tot Europa des dels Països Catalans, fins al declivi causat per la competència francesa, vers el 1430. També fou importantíssim el comerç d’esclaus procedents de Barbaria i, especialment entre el 1380 i el 1440, de l’Europa oriental i del Pròxim Orient, des d’Albània i Rússia fins a Armènia.
A partir de la fi del segle XV el comerç català decaigué, a causa, en part, dels conflictes interns i de la pèrdua de l’orientació política pròpia, i tendí a reduir-se a l’àmbit mediterrani, entre Sicília i Cadis (el 1539 desaparegué el darrer cònsol català a Llevant, el d’Alexandria). A partir del 1528, pel pacte entre Carles V i Andrea Doria, Barcelona romangué sotmesa al predomini de Gènova. Hom intentà d’obtenir posicions a l’Atlàntic, però la primera petició fou rebutjada (1522), com ho fou a les corts de Montsó (1534) la d’establir un cònsol de catalans a Sevilla. Aleshores s’intensificà la participació catalana als mercats de Castella, proveïdors d’Amèrica, tràfic que revifà indirectament l’interior del país. Al segle XVII, el comerç marítim barceloní fou dominat en bona part per francesos i genovesos, i al XVIII, després del breu parèntesi favorable del govern del rei arxiduc Carles III (1705-11), el règim borbònic modificà profundament l’estructura comercial als Països Catalans: a Barcelona el decret de Nova Planta respectà nominalment el consolat de mar, però en confiscà les rendes fins el 1728 i l’edifici de la Llotja, i suprimí el cos de mercaders matriculats i el Consell de Vint. A València, el consolat de mar fou suprimit i no reaparegué fins el 1762. D’altra banda, el nou règim suprimí parcialment les duanes interiors de la península, fet suficient per a estimular el comerç català envers un nou objectiu: l’explotació del mercat de Castella i dels seus dominis i poder assegurar-se'n l’exclusivitat mitjançant la protecció aranzelària (proteccionisme). Alhora hom incrementà les peticions d’autorització per a comerciar amb Amèrica, que donaren fruit finalment el 1755 en ésser permesa la creació de la Companyia de Comerç de Barcelona. Les gestions per a restablir el ple funcionament dels organismes comercials catalans assoliren (1758) la reconstitució del cos de comerciants matriculats, o cos de comerç, la reorganització del Consolat de Mar de Barcelona i la creació de la Junta de Comerç de Barcelona. Abolit el monopoli de Cadis (1765), Alacant, València i Barcelona pogueren comerciar amb algunes possessions americanes de la corona castellana. El 1778, finalment, fou establert el lliure comerç amb Amèrica. La guerra del Francès interrompé en bona part l’activitat comercial als Països Catalans; la Junta de Comerç, darrer organisme autònom dels Països Catalans, en sortí afeblida, i davant l’unitarisme creixent de l’Estats espanyol anà perdent atribucions fins a la promulgació (1829) del codi de comerç espanyol, que abolí els consolats de mar i unificà per a tot l’estat els organismes comercials, assimilant-los als de Castella.