Iniciada per Donat, bisbe cismàtic de Cartago, sostenia l’exclusió dels pecadors de l’Església i la invalidesa dels sagraments —especialment del baptisme i l’orde— administrats per ministres indignes, suspectes de traditio (traïció a la fe) durant la persecució de Dioclecià. Arribà a posseir un gran nombre de seus episcopals, principalment a Numídia, i de seguidors. L’afrontament amb els catòlics, agreujat per friccions polítiques, ètniques i socials, assolí una extrema violència. Sofrí alternativament èpoques de repressió i de tolerància per part del poder polític, fins a la seva disgregació amb la invasió vandàlica (429). El donatisme fou condemnat al sínode romà de Laterà (313) i al concili d’Arle (314).
m
Cristianisme