El terme enginyer fou introduït originàriament en connexió amb la invenció d’artefactes mecànics per a fer la guerra, anomenats ginys de guerra. Quan els dirigents dels estats procediren a utilitzar els enginyers i els principis de l’enginyeria per a crear millores en llurs territoris sorgí la diferenciació ente l'enginyer civil i l'enginyer militar. A mesura que les diverses ciències i disciplines es desenvoluparen hi hagué per a l’enginyer civil més varietat de coses a conèixer i a fer. Arran de la revolució industrial, els enginyers s’hagueren d’especialitzar en un camp determinat. Els qui s’especialitzaren en problemes dinàmics, com és ara la generació d’energia i la realització de maquinària, foren anomenats enginyers mecànics, mentre que els qui tractaven de problemes estàtics, com ara la construcció de preses, ponts i edificis i mesurament i representació del terreny, foren anomenats enginyers civils. Amb l’ús creixent de l’electricitat durant els darrers anys del segle XIX calgué una altra separació, la de l'enginyeria elèctrica. Al començament del segle XX, aconseguí el reconeixement com a branca de l’enginyeria la dedicada a la indústria del canvi químic, anomenada enginyeria química, que constitueix l’últim dels quatre camps tradicionals de l’enginyeria.
L’agrupació dels coneixements dins l’enginyeria en professions i especialitats acusa lleugeres variacions segons l’estat, car va íntimament relacionada amb el desenvolupament de la indústria local i, per consegüent, amb la necessitat de les escoles tècniques, a les quals pertoca de formar els enginyers que calen per tal d’activar-lo. De fet, a l’Estat espanyol les enginyeries mecànica, elèctrica i química són tractades dins una mateixa escola, on llurs titulats reben el nom d'enginyers industrials. De l’enginyeria mecànica s’han separat, però, les especialitats naval i aeronàutica, que són tractades en escoles especials. De l’enginyeria elèctrica s’ha separat, semblantment, l’especialitat de telecomunicacions. L'enginyeria civil comprèn els ensenyaments de l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports i els de les escoles d’Arquitectura i d’Enginyers de Mines. El desenvolupament econòmic espanyol, eminentment agrícola i forestal, i amb tradició en la indústria tèxtil, justifica l’existència de les escoles d’Enginyers Agrònoms i Forestals, i les d’Enginyers d’Indústries Tèxtils, que el 1957 restà englobada dins la d’enginyers industrials. Bé que existeix com a denominació l’enginyeria militar, no constitueix un cos de doctrina essencialment diferent del que correspon als grups esmentats, bé que hom la diferencia pel que fa al marc d’aplicacions i condicionants econòmics.
L’any 1856 foren expedits a Madrid els primers títols d’enginyer industrial, a l’Estat espanyol, als alumnes que tenien acabada la carrera a l’Escola Industrial de Barcelona, inaugurada el 1851. A partir del 1861 els títols foren expedits directament a Barcelona. El 1863 fou creada la primera Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona a fi d’establir la coordinació dels enginyers amb la indústria. Foren editats un butlletí i diverses publicacions tècniques. L’Associació fou incorporada el 1888 a l’Asociación Nacional de Ingenieros Industriales. L’any 1950 foren creats els col·legis oficials d’enginyers industrials en nombre d’onze a tot l’Estat espanyol, amb capitalitat a Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Sant Sebastià, Saragossa, Santander, Oviedo, la Corunya, Sevilla i Granada. El Principat restà cobert pel col·legi de Barcelona, i el País Valencià i les Illes Balears pel de València. Per a l’exercici de la professió cal tenir el títol d’enginyer de l’escola corresponent i pertànyer a un col·legi oficial.