La música popular gallega té un origen obscur i remot i una varietat de melodies i tonades que van de l'alalá profund i queixós a la vivacitat de la muiñeira riberiana, les regueifas, les ruadas, o els cantos de pandeiro, etc. Uns altres ritmes i variants folklòrics gallecs són els antiquíssims cantos de Aninovo o les panxoliñas nadalenques, els cantos de Reises i els maios a l’arribada de la primavera. Els instruments característics són la gaita, el tamborí, el pandeiro, les ferreñas, les cunchas i la zanfoña medieval. L’església gallega combaté i censurà la música popular durant molts segles, puix que la tenia per una forma d’expressió pagana; tot i això, el mester de xoglaría a les Cantigas de Santa María a l’edat mitjana, foren factors d’enriquiment. Posteriorment hom produí una música eclesiàstica indiferenciada, sense interès, que arribà fins al s. XVIII; hom inicià aleshores un retorn a les fonts populars, que el cultisme del s. XIX diluí en part. El renaixement coral català de Clavé inspirà el gallec a través de mestres com Montes, Veiga, Dorado, Chané, etc. Al s. XX, amb Perfecto Feixóo, els cors s’alliberaren de llurs limitacions (absència femenina, manca d’ús d’instruments populars). Hom deu a Bernardo del Río la recuperació i la transcripció d’un arxiu folklòric abundós que, juntament amb l’obra de Castro Sampedro, Torner y Bal i Gay, han suposat una sistematització valuosa de la música popular. La música culta no ha estat gaire conreada a Galícia i ha restat limitada als mestres de capella i a les escolanies de les catedrals. Cal destacar, però, Andrés Gaos (la Corunya 1874 — Mar del Plata, Argentina 1969), pianista i compositor, entre altres obres, de poemes simfònics i d’una Elegía per a violoncel i piano dedicada a Pau Casals.
f
Música