Si és entre dones també rep el nom de lesbianisme o safisme, i entre homes el de sodomia. Segons els estudis estadístics fets per Kinsey i d’altres als EUA, el 37% dels homes han tingut, com a mínim, un contacte homosexual que ha acabat en orgasme; exclusivament homosexuals n'hi ha, com a terme mitjà, el 6%. Kinsey considerà que hauria d’establir-se un continu al llarg del qual hom aniria col·locant els diferents individus segons la intensitat de llurs tendències sexuals, entenent això en un sentit molt ampli i sense pressuposar necessàriament una pràctica. Elaborà una escala per detectar el quàntum d’homosexualitat i d’heterosexualitat de cada individu en un moment determinat. Actualment, no hi ha cap motiu per a afirmar que l’homosexualitat confereix per se cap tret de personalitat especial. Schofield ha comparat mostres d’homosexuals i d’heterosexuals empresonats per delictes sexuals, d’altres que reben tractament psiquiàtric i d’altres que fan vida “normal”, i ha arribat a la conclusió que cadascun dels grups homosexuals té un perfil de personalitat semblant a cadascun dels grups heterosexuals de la mostra. Del seu estudi hom també pot concloure que l’homosexualitat no pot ésser considerada una malaltia psiquiàtrica. Si els homosexuals arriben a ésser neuròtics, llur neurosi és el fruit de la situació conflictiva social en què els submergeix llur tendència sexual. Els estudis endocrinològics i genètics tampoc no han reeixit a trobar cap substrat hormonal o hereditari en l’origen d’aquesta variant sexual. L’única explicació científica prové de la teoria de l’aprenentatge, basada en el model de Grossman sobre la motivació. Segons aquest, els mecanismes reguladors del sistema nerviós central donen lloc a dos tipus de motivacions (drives): els homeostàtics (fam, set) i els no homeostàtics (conducta sexual, conducta emocional). Els homeostàtics són congènits i és l’impuls intern —el desequilibri fisiològic— qui els provoca. Per contra, en el cas dels no homeostàtics, allò que provoca l’estat de motivació és l’estimulació externa. Les condicions internes (hormones sexuals, catecolamines) actuen només com a sensibilitzadores. Les connexions entre l’estimulació externa i la reacció de l’organisme, en els homes, són bàsicament adquirides, pel fet que els primats posseeixen més escorça cerebral i una superior capacitat de condicionament. La hipòtesi és que la tendència sexual és una forma de reacció davant els estímuls externs apresa durant el procés del desenvolupament. L’impuls sexual ancorat biològicament en tota l’escala animal és una tendència neutra que l’aprenentatge social va modelant cap a una direcció determinada (homosexualitat o heterosexualitat). Ford i Beach, en 76 cultures estudiades, han trobat que 49 admeten l’homosexualitat amb més o menys tolerància, i en aquests casos pràcticament el 100% dels individus presenten activitat homosexual al llarg de la vida. D’altra banda, l’homosexualitat és un fenomen freqüent i comú en tots els mamífers, i els jocs “sexuals” infantils són absolutament bisexuals; és més tard que l’individu s’adreça cap a qualsevol de les gradacions del continu de Kinsey. El quàntum d’homosexualitat depèn, segons l’escala de Kinsey, del grau de reforç del condicionament proporcionat per les diverses situacions en el curs de la vida.
f
Psicologia