Els testimonis més antics de reproduccions de l’escriptura són unes rajoles d’argila cuita, estampades per mitjà de formes de ferro o metall, trobades en unes excavacions prop de Nínive i que daten del segle VII aC. A la Xina, la xilografia ja era coneguda molts anys abans de Crist, i al segle XI dC hom començà a substituir les planxes gravades per caràcters independents, que primerament eren de terra cuita, després foren de plom i finalment de coure. El sistema xilogràfic fou emprat a Europa al segle XIV pels fabricants de cartes de joc i, tot seguit, adoptat per a la realització d’estampes religioses i de llibres i tot, obtinguts per la incisió de frases i paràgrafs sencers. Hom atribueix a l’holandès Laurens Coster la invenció dels caràcters mòbils (tipus), amb les lletres de l’alfabet llatí gravades separadament en fusta, de manera que poguessin ésser combinats per formar paraules i frases. Vers el 1440 Coster imprimí així l’Horarium, un llibre de vuit pàgines impreses per ambdues cares amb l’alfabet, la pregària dominical i el símbol dels apòstols. Gutenberg introduí el tipus metàl·lic (1450) i realitzà el conjunt del procediment d’impressió tipogràfica (confecció de matrius, fosa dels caràcters, composició de texts i impressió en premsa). L’invent s’estengué ràpidament per tot Europa, i el 1639 hom establí a Cambridge (Massachusetts) la primera impremta de l’Amèrica del Nord. Vers la meitat del segle XIX aparegueren les primeres màquines de fosa mecànica, les primeres premses totalment metàl·liques, les premses amb cilindre de pressió i, immediatament, amb corró d’incrustació. Les tècniques d’impressió evolucionaren amb rapidesa, i aparegueren nous procediments que satisfeien noves necessitats o responien a noves possibilitats. Cal destacar-ne l’aiguafort, la litografia, el fotogravat (que aparegué a partir de la fotografia), l’òfset i el rotogravat. Els elements bàsics de la tècnica d’impremta són: un suport per a recollir la impressió, una substància apta per a constituir el vehicle de transport de la impressió i una matriu que forneixi la imatge a reproduir. Les màquines d’imprimir efectuen les quatres operacions principals següents: tintatge de la matriu (forma) a cada impressió, compressió del full contra la matriu tintada, alimentació de paper i recollida dels fulls impresos. Segons com és exercida la pressió i segons les característiques de la matriu, hom classifica les màquines d’imprimir en màquines de pla contra pla (minerva), quan un pla amb el full que cal imprimir és petjat contra una matriu plana, màquines planocilíndriques, si la pressió és generada pel contacte d’un cilindre que rodola sobre un pla que suporta la matriu plana, i màquines rotatives, si la pressió és generada pel contacte d’un cilindre amb un altre que porta la matriu corba. Actualment hom imprimeix, sense necessitat d’establir contacte entre la matriu i el paper, pel sistema d’òfset.
La impremta als Països Catalans
El llibre amb data més antic, imprès a València, és el Comprehensorium de Johannes, del 23 de febrer de 1475, atribuït al taller de Jacob Vozlant. Pel que fa a la impremta a Barcelona, la data més antiga correspon als Rudimenta grammaticae de Perotti, impresos per Joan de Salzburg i Paul Hurus (o Pau de Constança) aquell mateix any. Hom té constància d’uns altres nou impresos composts amb el mateix tipus romà, entre els quals destaquen les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria, del 1474, i una Ethica, Politica i Oeconomica d’Aristòtil, probablement del 1473. Amb els mateixos tipus hom coneix tres impresos, de caixa semblant, dos dels quals són del 1475, i una altra edició de l’Ethica, Politica i Oeconomica d’Aristòril, composta amb un tipus romà diferent de l’emprat a València i en el Perotti de Barcelona, la qual hom creia feta a Saragossa, abans del 1478. G.E.Painter ha atribuït aquest Aristòtil a la societat que Enric Botel, Georgius vom Holtz i Johannes Planck formaren el 1473 possiblement a Barcelona. A València, el 1477 aparegué una edició de la Tertia pars Summae, de sant Tomàs, composta amb els tipus del Comprehensorium, en el colofó de la qual figura el nom de l’alemany Lambert Palmart, que és el primer nom de tipògraf que apareix en un llibre valencià. El 1477 el castellà Alfonso Fernández de Córdoba imprimí el Confessionale d’Antoní de Florència amb un tipus gòtic utilitzat en l’edició de la Bíblia catalana de Bonifaci Ferrer, que porta els noms de Fernández de Córdoba i Palmart, i fou acabada pel març del 1478. Uns altres tipògrafs de València, del període incunable, foren Nicolau Spindeler, Peter Hagenbach, Leonhart Hutz, Lope de Roca, Christoph Koffman i Alfons d’Horta. El 1478 arribaren a Barcelona, procedents de Tortosa, Pierre Brun i Nicolau Spindeler, els quals acabaren d’imprimir els comentaris de sant Tomàs a l’Ètica i a la Política el 1478. La primera persona del país que tingué taller tipogràfic fou el prevere Pere Posa, que fou també llibreter i signà colofons des del 1482. Un altre cas semblant és el del llibreter Pere Miquel, que signà colofons des del 1491. Treballaren també a Barcelona durant el segle XV Hans Gherlinc, Hans Luschner, Gerard Preuss i Diego Gumiel. A Lleida hi hagué la impremta de Botel des del 1479. Als segles XVI, XVII i XVIII la impremta i el comerç de llibreria treballaren activament a Barcelona i València. A Mallorca inicià la tradició de l’ofici Ferran de Cansoles el 1540, i, bé que d’una manera més intermitent, hi ha hagut tallers importants a Lleida, Tarragona i Girona. Al principi del segle XVI la impremta encara conservava el caràcter dels incunables, com hom pot observar en la de Joan Rosenbach, a Barcelona, i en la de Joan Jofre, a València. No tardà, però, a generalitzar-se l’ús de tipus romans, de temes renaixentistes en la decoració i d’orles arquitectòniques a les portades, com ara en alguns llibres impresos per l’esmentat Jofre, i en els de Jordi Costilla i el castellà Francisco Díaz Romano a València, i en llibres de Carles Amorós, Pere Montpesat i Jaume Cendrat a Barcelona. El flamenc Joan Mei, que s’establí a València el 1536, modernitzà l’estil del llibre. Una cosa semblant s’esdevingué, però més modestament, en el taller del francès Claudi Bornat a Barcelona. Al segle XVII, malgrat un cert estancament, el gust del barroc penetrà en el llibre, abundaren més els formats petits i els fullets, i el gravat en metall substituí el de fusta, quan la il·lustració aspirà a ésser important. Les impremtes abundaven a Barcelona i València, sense que hi hagués noms realment remarcables en l’aspecte tipogràfic, llevat de Jaume Bordassar (1681-1707) i del seu fill Antoni Bordassar d’Artazu, a València, considerats en el seu temps els millors impressors de l’Estat espanyol, a casa dels quals s’inicià el redreçament i la renovació de les arts gràfiques, que culminaren en el regnat de Carles III. Entre els gravadors més importants de punxons i matrius destacà Josep Eudald Pradell. També es distingí en aquesta tècnica Pau de la Mare de Déu, del convent de Sant Josep, de Barcelona. En aquesta ciutat la impremta setcentista experimentà també el millorament general de l’època i produí alguna obra remarcable, com la Máscara real, impresa per Tomàs Piferrer el 1764, amb 12 grans làmines originals del pintor Francesc Tremulles, gravades per Defehrt. A València sobresortí d’una manera especial la impremta que Benet Montfort fundà vers el 1751, la qual treballà fins el 1852. Durant el segle XIX la impremta valenciana mantingué el seu nivell i la de Barcelona adquirí preeminència dins l’Estat espanyol, gràcies, sobretot, a l’aplicació de les innovacions mecàniques, que transformaren aquesta indústria; així, el 1820 Antoni Brusi inaugurà el primer taller de litografia comercial (el 1887 ja n’hi havia 54 a Barcelona); l’aplicació de la fotografia i dels col·loides fotosensibilitzats donà lloc al fotogravat, la fototípia i l’heliogravat, tècniques que prepararen una nova expansió tecnològica, continuada, des del començament del segle XX amb la composició mecànica, la calcografia, l’òfset, la serigrafia (1959), la fotocomposició (1963) i posteriorment amb l’aplicació cada vegada més freqüent de tècniques informàtiques. D’altra banda, els editors i els impressors catalans crearen ja el 1898 l’Institut Català de les Arts del Llibre.