Gràcies als joglars les obres literàries, anònimes o d’autor conegut, arribaven al públic, el qual era en gran part privat de la lectura, no solament per motiu de l’abundós analfabetisme, ans encara per la raresa i el gran preu del llibre manuscrit. El joglar de gestes, a càrrec del qual anava la recitació d’obres molt extenses, havia d’ésser dotat de bona memòria i de suficient enginy per a suplir-la amb la improvisació, i no calia que fos un músic expert, per tal com la melodia de les peces narratives era monòtona i simple. El joglar de lírica, a càrrec del qual anava la difusió de peces breus de trobadors o de poetes cultes, havia d’ésser rigorosament fidel a una lletra, a vegades filigranada i subtil, i a una tonada molt elaborada. Hom abusà del terme joglar, nom que fou aplicat a creadors de poesia fins i tot en documentació oficial (la cancelleria catalana, per exemple), cosa que produí una reacció adversa d’alguns trobadors del s XIII, com Cerverí de Girona i Giraud Riquièr de Narbona. Aquesta mateixa centúria, hom troba a Catalunya una distinció entre els narradors de gestes antigues i els recontadors de noves. En principi, els uns havien de disposar d’un repertori amb temàtica antiga tradicional i els altres havien de divulgar fets contemporanis (les conquestes de Mallorca i de València, per exemple) en una mena de reportatges en vers, per tal de satisfer la curiositat popular i consolidar la propaganda de la casa reial. Més endavant els joglars es feren cada vegada més executants de música ( ministrer) i apareixen vinculats a les corts senyorials o als municipis.
m
Literatura