Els dansaires se situen davant per davant, amb acompanyament de castanyetes al País Valencià i fent esclafir els dits a quasi tot el Principat. La dansa comença amb una introducció de caràcter instrumental seguida d’una cobla cantada per un solista. Després de cada cobla els instruments reprenen la dansa; hom només balla les variacions instrumentals. A Mallorca i al País Valencià el cant s’avança a la fi del fragment instrumental. A Mallorca i a Menorca sovint hom afegeix a la cobla una tornada de quatre versos. L’acompanyament instrumental al Principat i a Menorca és tocat per guitarres i bandúrries, a les quals hom afegeix, al País Valencià, la flauta i el violí. A Mallorca el fa un grup d’instruments de vent, i el tamborí als indrets muntanyencs i instruments de corda i de percussió, i els ferrets, al pla. La jota valenciana té unes característiques pròpies: més ornamentació melòdica d’influència àrab, moviment més lent i predilecció per les modalitats menors. La jota passà d’Aragó, on és considerada la dansa popular, típica, al País Valencià, i d’aquest a Mallorca i a Menorca. Al Principat, on la primera referència és del 1734, és ballada principalment als indrets pròxims a Aragó i a la Catalunya Nova, en especial a Tortosa i la seva rodalia, amb una modalitat específica (jota cantada o tortosina) . Les principals danses derivades de la jota són el ball de les coques, el ball del punxó, el copeo mallorquí i una variant valenciana d’aquest darrer. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya declarà la jota Patrimoni Festiu de Catalunya.
f
Música
Dansa i ball