Des de la fi del segle XI són freqüents a tot el territori català. El moment d’esplendor màxima (de mitjan segle XII a mitjan segle XIII) correspon a l’onada devocional mariana promoguda pel moviment del Cister o de Sant Benet. Solen ésser imatges sedents amb l’infant a la falda que, partint del hieratisme de tradició bizantina, es van suavitzant fins a l’època gòtica; l’evolució es nota, sobretot, en la posició de l’infant, que del mig de la falda passa al genoll esquerre de la mare, i finalment, en l’època de transició al gòtic, resta dempeus. El Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Marès de Barcelona i els museus diocesans de Vic, Solsona, Girona, Barcelona i Urgell guarden molts models d’aquestes imatges, i se'n conserven encara moltes en el culte en santuaris i parròquies (les del Claustre, de Solsona, Montserrat, el Tura, etc.) i en col·leccions particulars. Són les imatges dites trobades per les llegendes creades als segles XV-XVII, que pretenen que havien estat fetes abans de la invasió musulmana i que després foren trobades, enmig de prodigis, per pastors o ermitans.
Al període gòtic, sobretot des de mitjan segle XIV, s’anà perdent l’antiga tradició d’imatgeria catalana i s’anà introduint la influència francesa, que donà més moviment al conjunt, abandonà la fusta com a matèria de les talles i acabà donant les imatges gòtiques de pedra o d’alabastre, de primer encara sedents, i finalment dempeus, amb un ocell a les mans de la mare o de l’infant, que de mitjan segle XV en endavant fou un llibre, un ram de flors o una fruita. De l’anàlisi de les imatges gòtiques catalanes es desprèn encara algun tret comú, que desaparegué totalment a partir del segle XVI, en prevaler els tipus que hom podria anomenar universals.