Història
El mot prové del llatí musivum opus, terme creat a Roma vers la fi del segle I aC per indicar les decoracions fetes amb tècnica que adornaven les fonts i les coves, llocs que consagrats a les muses, rebien el nom de musae, i llur decoració, el de musivum opus. Dins el treball del mosaic cal distingir dues grans categories: el mosaic de paviment i el mural. A Gòrdion hom ha descobert mosaics de paviment fets amb palets de riu de diferents colors, que daten del segle VIII aC. Aquesta tècnica simple fou emprada a Grècia durant els segle VI-IV aC (Pel·la), i més tard a Sicília. La invenció de les tessel·les revolucionà la tècnica del mosaic; tallant-les i unint-les amb cura l’artista podia arribar a obtenir efectes plàstics molt semblants als de la pintura mural. Els materials emprats són el marbre, les pedres calcàries i les pastes vítries; és l’anomenat opus tessellatum. L'opus vermiculatum es diferencia de l' opus tessellatum en el fet que les tessel·les són molt petites. L'opus signinum consisteix en tessel·les posades sobre un morter rosat. L'opus sectile és un mosaic format per plaques de marbre. Els mosaics de tessel·les més antics han estat descoberts a Morgantina (Sicília). El mosaic de paviment romà en blanc i negre, propi dels dos primers segles dC, es desenvolupà a Itàlia, la Gàl·lia, Hispània i l’Àfrica del nord; cal citar-ne les sèries de Pompeia i d’Ostia. Durant el segle III les grans composicions policromes aparegueren i s’imposaren, gràcies al gust de composicions figurades i mitològiques. Durant els segles IV i V la varietat de temes representats fou molt gran, i les escenes cristianes es troben al costat de temes profans. A les províncies romanes d’Occident el mosaic de paviment decaigué a la fi del segle VI. Calgué esperar els segles IX i X, i sobretot l’època romànica, perquè renasqués. El mosaic mural nasqué més tard que el de paviment: aparegué a Roma durant el segle I dC, i no es consolidà a Occident abans dels segle II i III. Cal esperar el segle IV per a poder citar dos grans monuments conservats: els mausoleus de Santa Constança (Roma) i el de Centcelles. El moment d’apogeu del mosaic mural se situa a Bizanci del segle VI al XIII, i en són els grans centres Constantinoble, Grècia i Ravenna. Els artistes grecs l’importaren a Kíev i també a Sicília, on els centres principals foren Palerm i Monreale. Cal no oblidar els mosaics de San Marco de Venècia, obra també d’artistes bizantins. Bé que la tècnica del mosaic tingué la màxima esplendor en època grecoromana, paleocristiana i bizantina, hom no ha deixat mai d’utilitzar-la, ni en el Renaixement ni en etapes posteriors. Fou a la fi del segle XIX, amb la revaloració de les arts artesanals en temps del Modernisme, que el mosaic tingué novament un moment notable. Grans artistes, com G.Klimt, l’utilitzaren per a llurs composicions (mosaics del palau Stoclet de Brussel·les). També ha estat molt usat en la decoració al segle XX.
El mosaic als Països Catalans
Mosaic del Mausoleu de Centcelles (Tarragonès), suposadament destinat a l’emperador Constant, fill de Constantí el Gran, mort l’any 350
© Fototeca.cat
L’estudi dels primers mosaics romans dels Països Catalans va molt lligat a la romanització de la zona NE de la península Ibèrica. Empúries ha conservat un bon nombre de paviments d’aquest primer període —emblemes musivaris dels museus arqueològics de Barcelona (Sacrifici d’Ifigènia) i Empúries—. Ací es poden veure els paviments d’època hel·lenística i romana in situ; són paviments en opus signinum (dibuix de tessel·les sobre morter rosat) i en opus tessellatum. Durant els dos primers segles, els Països Catalans segueixen la moda italiana, i hom troba paviments geomètrics en blanc i negre, com a Pompeia i a Ostia; a aquest primer període pertanyen les sèries de Barcelona, Badalona, Caldes de Montbui, Sagunt, etc. Els temes figurats són rars, i els decors geomètrics, senzills. En el Posidó nu i barbut de Sabadell es nota el canvi d’estil d’època severiana amb relleus de blanc ben marcats sobre el negre. Els tallers de mosaics policroms desbancaren, vers la fi del segle II i durant el III, els treballs bicroms: aparegueren grans temes figuratius i mitològics (Treballs d’Hèrcules, a Llíria). Després de les invasions del segle III, els rics propietaris reconstruïren les seves villae i les adornaren amb luxe; els mosaics amb curses de circ de Barcelona i de Bell-lloc (Museu Arqueològic de Barcelona) pertanyen a aquest grup. La iconografia de Centcelles és una mostra de la cultura d’aquests propietaris. A Tossa el possessor es féu representar sota arcada. El mosaic és també als llocs de culte (paviments de les basíliques de Terrassa i d’Elx). A les Balears, un grup de paviments de basíliques del segle VI (son Peretó, la Illeta del Rei, son Bou, etc) presenten una iconografia molt rica i amb contactes culturals amb el nord de l’Àfrica, el nord d’Itàlia i Palestina. També hi ha exemples de mosaics sepulcrals en forma de llosa cobrint una tomba (Tarragona, Terrassa, Sant Cugat del Vallès, Barcelona, etc). En ple segle XII, el mosaic romànic de Ripoll, conservat encara al segle XIX, és un testimoni de la utilització de la tècnica musivària en una època tan tardana.
El renaixement del gènere als Països Catalans fou potenciat per la revaloració dels oficis artístics duta a terme pel Modernisme, que s’aprofità de l’establiment a Barcelona del mosaïcista genovès Mario Maragliano des del 1884. Els grans edificis del moment palesen la seva col·laboració, així com la del valencià Lluís Bru, format a València (Palau de la Música Catalana, Hospital de Sant Pau de Barcelona, etc), mentre que Gaudí féu interpretacions personals amb trencadís al Parc Güell de Barcelona i Gaspar Homar també dissenyà plafons musivaris. A València Josep Mongrell dissenyà importants conjunts, com els de l’Estació del Nord (1906), on també hi ha revestiments amb trencadís, solució popular al País Valencià. Després del Modernisme, el mosaic continuà essent conreat, amb menys intensitat i interès; entre els conreadors es destaca, ja a la postguerra, Santiago Padrós.