Divinitats del cant i de la dansa, llur nombre i llurs noms foren ja fixats a la Teogonia hesiòdica. Venerades com a nimfes de les fonts, l’origen de llur culte sembla ésser l’Olimp, a la regió de Pieria (d’on els ve el sobrenom de Muses Pièrides), o l’Helicó, davant el Parnàs, on hi havia la font Hipocrene, obra del cavall alat Pegàs. Hom creu que Apol·lo Musageta guiava llurs cants i llurs danses, i així foren celebrades pels poetes (en la poesia antiga i, posteriorment, en l’obra de diversos autors, fou norma d’invocar-les en començar qualsevol cant poètic). A l’època hel·lenística fou assignada a cadascuna d’elles una funció determinada: a Clio, la poesia èpica (i després la història); a Urània, la poesia didascàlica (i l’astronomia); a Melpomene, la tragèdia; a Talia, la comèdia; a Terpsícore, la poesia coral (i la dansa); a Erato, la poesia amorosa (i la geometria i el mim); a Cal·líope, la poesia elegíaca; a Euterpe, la poesia monòdica (i l’aulètica); i a Polímnia, la dansa i el cant sagrat. Protectores de tota saviesa i art humanes, a Roma, bé que no reberen culte, foren sempre invocades pels poetes, identificades amb les camenes (camena). L’art antiga les representà diversament i en innombrables ocasions. Apareixen ja en el Vas François (~550 aC), en la ceràmica àtica de figures roges i en els frontons d’alguns temples (Sició, Delfos), executades per Praxíades, Praxíteles, Lisip, etc. En algunes monedes són representades amb la lira, el rotlle de papir, la cítara, la doble flauta, la màscara tràgica, la màscara còmica i el globus (atributs que hom troba també en els relleus d’Halicarnàs). A l’època romana fou molt freqüent la seva presència en pintures (Herculà) i en mosaics i sarcòfags.
f
Religions de Grècia i Roma
Mitologia