Fou a Alemanya, després de la Primera Guerra Mundial, on s’intensificà l’estructuració d’aquestes teories, que donaren lloc a la tipificació dels museus com a exponent d’una nacionalitat concreta. Els anys seixanta, el desenvolupament turístic forçà els museus, en el món occidental, a ésser els impulsors de les grans exposicions artístiques i els motors culturals de la nova burgesia de la postguerra. Georges-Henri Rivière —secretari general de l’ICOM del 1946 al 1963— estructurà d’una manera coherent els estudis museològics. Hom li deu un darrer pas en el procés de democratització dels museus en establir, juntament amb Hughes de Varine-Bohan, la teoria de l’ecomuseu. El terme museologia ha donat lloc a intenses controvèrsies, per tal com ha estat definit molt diversament. La discussió bàsica enfronta actualment els qui la consideren una ciència independent amb la seva teoria específica i els seus mètodes, i els qui sostenen que es tracta d’una ciència aplicada. Els primers pressuposen que la teoria museològica té els seus objectius generals i les seves funcions, i que hom pot establir uns principis comuns a tots els museus que afecten els criteris de recol·lecció, conservació, exposició, etc. La museologia coincideix amb altres ciències perquè, com elles, examina la realitat; però se'n diferencia perquè enfoca la seva visió cap a un objectiu diferent, que és el museu. La seva consideració com a ciència ha de dur a la comprensió correcta de les funcions del museu en tant que institució, i ha de permetre diferenciar la tasca museològica (recerca del coneixement científic) del treball pràctic que aplica aquesta recerca a la vida del museu mitjançant uns mètodes i uns principis teòrics que ella forneix. La multiplicitat de funcions del museu fa que la museologia requereixi la col·laboració d’altres ciències que convergeixen en un objecte d’estudi comú: el museu i la seva activitat. D’acord amb aquests principis, la museologia descriu com els museus han esdevingut allò que són, prescriu com han de ser (ètica del museu) i defineix les estructures d’organització i les activitats particulars que els portaran allà on volen arribar. Segons aquesta concepció, la museologia ha estat dividida en tres branques. La museologia general (anomenada també museologia teòrica, o simplement museologia) és la ciència que estudia el museu, la seva història, el seu paper social, els seus sistemes de recerca, de conservació, d’educació i d’organització. La museologia especial examina els diferents tipus de museus (museologia dels museus d’història, dels museus d’art, dels museus de ciències, etc), i es basa en la museologia general, la qual aprofundeix o modifica per a aplicar-la a museus específics. Finalment, hi ha la museologia aplicada (anomenada també museografia): està subordinada a la museologia general i s’ocupa de la tècnica museològica pràctica utilitzada pel museu per a complir les seves funcions. D’altra banda, segons els que defensen que la museologia no és més que l’aplicació de la teoria i els mètodes d’altres disciplines científiques en qüestions museístiques, objecten a les teories anteriors, que fan de la museologia una ciència independent, la confusió entre fins i mitjans. És per això que molts estudis museogràfics, realment valuosos com a mitjans, són elevats a la categoria de finalitats i designats com a museològics. A més, si hom considera que la museologia és una ciència aplicada, arriba a la conclusió que la museologia no existeix com a tal i que, de fet, coincideix amb la museografia. Al marge d’aquests problemes, tots els teòrics admeten que, en tot cas, la museologia és una ciència interdisciplinar a causa de les seves múltiples funcions i activitats i que es troba en procés de constitució. Aquestes discusions teòriques han mantingut una inquietud constant d’ordre filosòfic, que ha produït una ‘metamuseologia’, teorització dels conceptes museològics. Als Països Catalans, aquestes inquietuds teòriques han estat seguides amb un relatiu allunyament. Cal destacar, però, l’organització de cursos de museologia, potenciats especialment des del començament dels anys 80 per la Generalitat de Catalunya i continuats posteriorment per institucions diverses, que han millorat notablement la formació de les noves generacions de professionals dels museus.
f
Art