El nom (μουσεῖον) designà, a la Grècia clàssica, el lloc connectat amb les Muses o les arts inspirades per elles. Hom sap que al mont Helicó existí un museu que atresorava els manuscrits d’Hesíode i les estàtues dels protectors de les arts. També hi hagué un museu a l’Acadèmia de Plató i al Liceu d’Aristòtil. Amb tot, el més famós de tota l’antiguitat fou el d’Alexandria, fundat per Ptolemeu Sòter seguint la indicació de Demetri de Falèron, deixeble de l’estagirita. Diferent de la biblioteca, el museu (la ubicació del qual no ha estat determinada) fou un fogar d’erudició científica i literària. Bé que el fet de recollir obres d’art i de dipositar-les en els temples, els santuaris i els palaus dels sobirans principals fou costum arrelat durant les èpoques hel·lenística, romana i medieval, el terme “museu” no fou emprat per a designar específicament aquestes col·leccions fins a l’època del Renaixement, sobretot a la Florència dels Mèdici. El 1471 el papa Sixt IV donà al poble de Roma les obres d’art del Capitoli, i així inicià l’era de les col·leccions públiques. Alhora, els potentats principals aplegaren llurs pròpies col·leccions i crearen importants galeries (ultra la dels Mèdici, les dels Gonzaga, els Este, els Farnese, els Doria i els Colonna a Itàlia, i les dels Valois i dels ducs de Borgonya a França). El 1753, gràcies a la donació Sloane, es constituí el British Museum. Poc després, el cardenal Braschi, sota el pontificat de Climent XIV, inicià el Museu Vaticà. La Revolució Francesa, amb els seus principis de nacionalitzar els béns de la corona, incrementà les col·leccions d’art i, pel damunt de tots els altres, donà un impuls decisiu a l’engrandiment del Louvre, ja destinat anteriorment a museu. Al segle XIX, a causa de les excavacions practicades a Itàlia, a Grècia, a l’Àsia Menor i a l’Àfrica, els museus de Londres, de París, de Berlín, de Munic, etc., s’enriquiren amb peces importantíssimes (relleus escultòrics del Partenó i de Bassac, l’altar de Zeus de Pèrgam, etc.), l’apropiació de les quals fou en la seva època —i és encara actualment— motiu de polèmica. Al costat d’aquests museus en sorgiren d’altres de ben importants per obra de la reialesa (el Prado, l’Ermitage de Sant Petersburg). Alhora arrelà el costum de crear museus en les ciutats i en els diversos nuclis on eren efectuades les excavacions (Nàpols, Atenes, Olímpia, Roma, el Caire, Istanbul, etc.). També, bàsicament per raó de la iniciativa de diversos mecenes i de llur poder econòmic, a Amèrica foren creats museus importants (Metropolitan Museum i Guggenheim Museum, a Nova York; Museum of Fine Arts, a Boston) amb peces molt notables importades d’Europa. Actualment l’ICOM defineix el museu com una institució al servei de la societat, el qual adquireix, conserva, exposa i comunica els béns representatius de la natura i de l’home, a fi de salvaguardar-los, d’augmentar els coneixements i d’afavorir el desenvolupament del patrimoni, de l’educació i de la cultura. Per a arribar en aquesta concepció, ha calgut superar una llarga etapa de col·leccionisme privat i una etapa de creació de museus públics. Les idees liberals i democràtiques comportaren un moviment, arreu de l’Occident, de creació de museus públics durant tot el segle XIX fins a la Primera Guerra Mundial. Després s’intensifiquen els estudis museològics (museologia) i museogràfics (museografia) per tal d’investigar quina finalitat i a qui ha de servir el museu i amb quina organització i quins mitjans materials ha d’adequar-se. De bon començament, aquests estudis, bàsicament, han estat impulsats pels investigadors alemanys, i darrerament pels organismes que depenen de la Societat de Nacions i de l’ONU-UNESCO. En el decenni dels anys seixanta —paral·lelament a la creació de nous museus, la gran majoria dels quals per a exaltar la personalitat d’algun artista famós— entra en crisi el museu com a institució creada al segle anterior, per les dificultats de comunicació dels materials que alberga i per l’allunyament dels interessos de les classes socials poc desenvolupades culturalment. Alhora, la crisi de les teories museològiques ha donat lloc a la nova museologia , però també ha generat opcions que rebutgen qualsevol model museístic, especialment en el món de l’art contemporani. Com a contrapartida, hom ha creat institucions alternatives que han intentat establir la renovació constant com a principi fonamental, en contraposició als objectius de conservació propis dels museus. Les avantguardes artístiques del començament del segle XX foren pioneres en aquest tipus de propostes. Aquesta alternativa als museus ha incorporat sovint a les creacions artístiques l’estètica del mateix espai on eren presentades. D’aquesta manera hom ha reutilitzat molts vells edificis convertint-los en laboratoris per a l’experimentació artística, buscant, de vegades, resultats provocadors. Amb el temps, el que era revolucionari s’ha institucionalitzat. D’altra banda, les propostes renovadores menys radicals de molts museus han conduït a un apropament que ha desembocat molts cops en la ‘museïtzació’ d’aquestes experiències. Sovint, com a resultat d’aquest procés, el museu ha estat concebut com a espai en el qual les col·leccions han de quedar integrades com un simple element més de la bellesa arquitectònica de l’edifici. Aquesta idea, estesa a tot el món occidental i defensada habitualment per arquitectes, ha suscitat fortes reaccions entre els museòlegs, que han vist aparèixer grans edificis que consideren totalment inútils per a acomplir la funció de museu. La conferència internacional de l’ICOM del 1982 insistí en la necessitat de la programació museogràfica prèvia per part dels professionals que haurien d’utilitzar els edificis destinats a museus, per tal d’evitar intervencions arquitectòniques inadequades. A Catalunya aquest tipus de problemes ha estat molt freqüent els darrers anys, especialment en les grans edificacions destinades a museus d’art. Al marge d’aquests problemes, cal destacar una tendència, afavorida per les institucions de govern catalanes, que ha fet que molts museus de tipus mitjà, sobretot museus d’història, actualitzessin les instal·lacions. Això ha millorat molt l’oferta museística i ha atret als museus la població, especialment els escolars. En les últimes dècades s’han desenvolupat noves experiències de renovació museològica: els museus comunitaris i socials —per a la salvaguarda de la identitat de societats marginades—, els ecomuseus —de caràcter interdisciplinari, basats en la contextualització del patrimoni cultural i natural, i que busquen la participació activa de la població en el seu propi desenvolupament—, i la interpretació, orientada a oferir lectures i opcions per a un ús actiu del patrimoni, incorporant tota mena de recursos de presentació (escenogràfics, audiovisuals, etc.) i d’animació. A Catalunya, els darrers anys la intervenció del govern s’ha dirigit fonamentalment cap a les grans institucions museístiques d’abast nacional: el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, a banda de l’impuls a nous equipaments museístics singulars i emblemàtics com el Museu d’Art Contemporani de Barcelona o el Museu d’Història de Catalunya. Mentrestant, l’administració local i moltes entitats privades malden per adequar el patrimoni museístic d’arreu de Catalunya a les noves exigències socials i legals. En aplicació de la llei de museus de 1990, hom ha creat el Registre de museus i ha recuperat la Junta de Museus de Catalunya. La Generalitat Valenciana aprovà l’any 1991 la normativa de reconeixement de museus i col·leccions museogràfiques permanents.
Els museus als Països Catalans
L’origen cronològic dels museus catalans fou el col·leccionisme particular de grans personatges, com Miquel Mai a Barcelona, l’arquebisbe Juan de Ribera a València, el cardenal Despuig a Mallorca i el marquès de Villeneuve-Bargement a Perpinyà, les obres reunides pels quals encara avui formen part dels museus actuals. Tot i que el Museu d’Antiguitats que l’arquebisbe Andrés Mayoral obrí al seu palau de València el 1761 (destruït el 1812) fos un cas primerenc de col·leccionisme amb voluntat de transcendència pública, la necessitat generalitzada de crear museus és fruit de la mentalitat neoclàssica, que informava les primeres escoles i acadèmies de belles arts al final del segle XVIII i al principi del XIX, però amb una finalitat bàsica de reunir originals —o reproduccions— d’obres d’art clàssiques —és a dir, modèliques—, per formar el gust estètic dels alumnes, que sovint les copiaven com a exercicis. Aquests museus, de primer restringits als estudiants de belles arts, obriren les portes al públic —a Barcelona, el 1809; a València, el 1838— a conseqüència d’un canvi de mentalitat: l’obra artística no històrica no era ja solament un element d’estudi per part del futur artista, sinó un document a salvar, patrimoni de tota una societat, el paper de la qual, amb motiu de l’adveniment del nou règim constitucional, anava adquirint una dimensió més gran. Aquests museus, però, eren contemporanis d’un classicisme que feia anteposar la importància de les còpies de guix de les grans estàtues gregues i romanes de l’antiguitat als originals de les millors pintures i escultures medievals del país. Contra aquesta mentalitat, que permeté la pèrdua irreversible de nombrosos edificis i d’obres gòtiques arran de la Crema de Convents del 1835, la desamortització i les reformes urbanes neoclàssiques, s’alçaren els nous criteris romàntics, importats de Roma pel grup de natzarens catalans, que des de Llotja feren canviar la mentalitat estètica del país. Francesc Santacana creà l'Enrajolada, a Martorell, per salvar obres medievals, que aviat foren ja preservades per les Comissions Provincials de Monuments (monument), entitats de criteris amplis, que tingueren fruits importants tals com el Museu Provincial de Castelló de la Plana (1845). A Barcelona prengueren la iniciativa, a més de l’Escola de Nobles Arts de la Junta de Comerç (1809), l’Acadèmia de Bones Lletres (1835) i també la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics (1844). Aquestes iniciatives desembocaren, al cap i a la fi, en el Museu de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts (1867) i el Museu Provincial d’Antiguitats (1879), instal·lat a la capella de Santa Àgata. Altres entitats, com les Societats d’Amics del País, també tingueren un paper important en la creació de museus (Museu de la Societat Arqueològica Valenciana, 1871; Museu Arqueològic de Tarragona, 1874; etc.). La valoració que el positivisme féu de la ciència donà origen a la creació de museus o de seccions de museus dedicats a ciències naturals: exemples destacats són el de Geologia del Seminari de Barcelona (1874) i el Museu Martorell de Geologia (1882), el qual de bon principi reunia —en un concepte miscel·lani del museu molt estès en aquella època i encara vigent avui en museus locals o comarcals— peces fins i tot d’arqueologia. Al darrer quart del segle XIX, amb la identificació de bona part del clericat amb el catalanisme, aparegueren els grans museus eclesiàstics, que valoraren l’art medieval català: en són els més destacats el Museu Episcopal de Vic (1891) i el Museu Diocesà de Solsona (1896). Arran de l’èxit obtingut per la secció d’art de l’Exposició Universal de 1888 i per tal d’aprofitar els edificis del parc de la Ciutadella, l’ajuntament de Barcelona nomenà una Comissió de Conservació dels Edificis del Parc i de Foment dels Museus Municipals (1890), que s’encarregà de formar els museus de Belles Arts, Arqueològic i de Reproduccions Artístiques. El col·leccionisme particular continuà essent germen de molts i importants museus, com el d’El Cau Ferrat, de Sitges, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, de caire miscel·lani —també ocupà un edifici fet expressament—, la col·lecció de Josep Rodrigo i Botet, que el 1906 esdevingué Museu Paleontològic Municipal de València, el Museu d’Art Modern Jaume Morera, de Lleida (1917), etc. La tasca de la Mancomunitat de Catalunya fou exemplar en el camp museístic, car intervingué decisivament en la difusió del concepte de museu com a centre d’investigació i com a focus de divulgació d’uns coneixements. A Barcelona fou creada la Junta de Museus de Barcelona (1907) —hereva d’una Junta Mixta de Museus i Belles Arts (1901)— que coordinà els esforços de l’ajuntament, de la diputació i d’altres entitats. El 1915 fou inaugurat a l’antic arsenal de la Ciutadella el Museu d’Art i d’Arqueologia de Barcelona, que refongué les col·leccions municipals i mirà de donar una visió ordenada de l’evolució dels estils artístics de Catalunya. Labors destacables d’aquest període són els nombrosos estudis apareguts —especialment sobre prehistòria, arqueologia i art medieval—, així com el salvament de les decoracions murals romàniques d’un gran nombre d’esglésies del Pirineu català en perill de destrucció, arrencades, transportades sobre tela i presentades al públic entre el 1919 i el 1923. Amb la sistematització de les excavacions començà a haver-hi col·leccions prehistòriques importants, algunes de les quals provocaren el naixement de nous museus, com el Museu de Prehistòria de València (1929). Sota el govern de la Generalitat, la funció didàctica dels museus fou ampliada enormement i es féu un intent de racionalitzar-ne l’estructura. Així, les col·leccions de la ciutat de Barcelona foren reinstal·lades separadament i aparegueren el Museu d’Arts Decoratives (1932) —situat al palau de Pedralbes—, el Museu d’Art de Catalunya (1934) —establert al Palau Nacional de Montjuïc— i el Museu Arqueològic de Barcelona (1935), que unint les obres de propietat del municipi amb les conservades a la capella de Santa Àgata, fou instal·lat al Palau d’Arts Gràfiques de Montjuïc. Fets remarcables d’aquests anys són l’adquisició de la col·lecció Plandiura i la publicació del Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, revista mensual apareguda entre el 1931 i el 1937. Igualment, la Generalitat planejà (1932) una xarxa de Centres Comarcals de Cultura —que incloïa museus—; el centre pilot havia d’ésser el de Cervera. Aquest projecte, però, fou fet avortar per la Guerra Civil. Des del principi de segle són diverses les institucions que han impulsat la fundació de museus, especialment les diputacions (Museu Arqueològic d’Alacant), els ajuntaments (Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo i Moltó, d’Alcoi; museus de Villena, de Sabadell, de Granollers, de Badalona, de Reus, de Borriana, etc.) o d’entitats diverses (Vilafranca del Penedès). A Barcelona, acabada la Guerra Civil de 1936-39, la direcció dels museus —tancats per precaució l’any 1937— fou repartida entre la diputació provincial i l’ajuntament: a la primera correspongué el Museu Arqueològic, al segon el d’Arts Decoratives i el d’Art de Catalunya, del qual se segregà, poc després, el Museu d’Art Modern de Barcelona (1945). Posteriorment s’inauguraren diversos museus municipals, generalment de temàtica monogràfica. Alguns d’ells es feren amb fons propietat del patrimoni municipal, com el Museu d’Arts i Indústries Populars (1942), el Museu Etnològic de Barcelona (1949) —que actualment engloba l’anterior—, el Museu d’Història de la Ciutat (1943), el Museu Municipal de Música de Barcelona (1946) o el Museu Postal (1959). Igualment, destacaren els constituïts a partir de donacions particulars fetes a la ciutat de Barcelona, tals com el Museu Frederic Marès (1946), Numismàtic (1948), Cambó (1956), Museu Picasso (1963), Miquel Soldevila (1964), de Ceràmica (1966), Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona (1969) i Clarà (1969). El 1975 fou inaugurada la Fundació Joan Miró, notable pel concepte innovador en el seu moment. També nasqueren molts museus locals a partir de troballes de la rodalia. Les excavacions continuades de grans jaciments foren l’origen dels museus monogràfics d’Empúries, d’Ullastret, de la Necròpoli Paleocristiana de Tarragona, de l’Alcúdia d’Elx i des Puig des Molins d’Eivissa, lligats topogràficament a les ruïnes de les quals conserven materials; en bona part, té també aquest caràcter el Museu d’Història de la Ciutat. Són rares les col·leccions arqueològiques exòtiques als museus catalans; en són excepció les sèries d’arqueologia bíblica de Montserrat, les egípcies al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i les americanes al de Prehistòria de València; són també rares les obres d’art estranger, amb excepcions —a part d’obres d’artistes forans que han treballat ací—, com el Museum de Montserrat i, sobretot, la Col·lecció Cambó, de Barcelona. El Museu Etnològic de Barcelona, en canvi, és ric en peces exòtiques. Les col·leccions i iniciatives particulars han continuat essent l’origen de museus d’importància, com el Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Sumptuàries González i Martí, de València, el Museu Tèxtil de Terrassa, el Museu de l’Empordà i el Teatre Museu Dalí, a Figueres, el Museu d’Art Modern de Ceret i, a Barcelona, els ja esmentats, o el Museu de la Ciència, entre molts d’altres. El concepte museístic, estancat durant molt de temps, començà a evolucionar des de la fi de la dècada dels setanta, que es generà un procés de revisió de l’estructura museística del país, amb intervenció de les institucions democràtiques, i que s’ha perllongat fins als anys noranta. A Catalunya, per exemple, hom redactà un Llibre Blanc dels Museus de la Ciutat de Barcelona (1979) i un Pla de Museus (1985), també per a aquesta ciutat. Aquestes i altres iniciatives convergiren en la Llei de Museus de la Generalitat de Catalunya aprovada el 1990, que definia el nou marc institucional de Catalunya, creava el Registre de Museus i recuperava la Junta de Museus de Catalunya. Actualment, a Catalunya hi ha una clara tendència envers la creació de grans institucions museístiques d’abast nacional, com és el cas del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya o el Museu d’Arqueologia de Catalunya, bastits a partir de museus preexistents. És també important la tasca de recuperació d’edificis històrics amb el propòsit d’allotjar col·leccions museístiques, com ara la remodelació del Palau de Mar per a la ubicació del Museu d’Història de Catalunya, de concepció heterodoxa. Com a realitzacions museístiques de singular ambició i circumscrits a l’art contemporani destaquen l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), que des del 1989 en certa manera continua i amplia des de l’àmbit públic la tasca iniciada pel Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés (1970) i, a Catalunya, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1996), dependent de l’ajuntament de la ciutat. L’únic museu arqueològic de fora dels Països Catalans que conté col·leccions importants catalanes és el Museo Arqueológico Nacional de Madrid, fruit del centralisme de l’administració espanyola, el qual té peces tan destacables com la Dama d’Elx i els toros de Costitx, col·leccions púniques d’Eivissa (antiga col·lecció Vives) i les sèries romanes de Pollentia (Alcúdia), d’Elx, etc. Entre els museus d’art són nombrosíssims, a Europa i a Amèrica, els que contenen peces catalanes; cal esmentar-ne, però, alguns de monogràfics, com el Museo Sorolla, de Madrid (1932), el Museo Marià Fortuny i de Madrazo, de Venècia, i el Museum Dalí, de Cleveland (1970).