Encara que parteix sempre de les premisses del liberalisme clàssic, l’accent quant a l’acció reguladora de l’estat varia segons els autors. En general, però, la limita a la preservació dels mecanismes de la competència, per tal d’evitar la formació de monopolis. Defensa, també, la conveniència d’un cert estat de benestar i l’accés a la propietat privada dels treballadors, així com la idea que la desigualtat (quan no és extrema) és beneficiosa per al creixement econòmic, i prioritza l’interès individual per damunt del col·lectiu, sempre que aquell es desenvolupi en un marc jurídic adequat. Exponents destacats del neoliberalisme són L.Erhard i W.Eucken, forjadors de l’anomenada economia social de mercat, en la qual s’emmarcà la recuperació econòmica de la RFA després de la Segona Guerra Mundial, i també L.von Mises, F.von Hayek i M.Friedman, capdavanter de l’escola de Chicago. Aquestes directrius guiaren la política econòmica dels EUA i la Gran Bretanya des de l’accés al poder de R.Reagan (1980) i M.Thatcher (1979), com una reacció a les polítiques socialitzants del món capitalista desenvolupat (sobretot a Europa) des de la meitat dels anys seixanta. A partir dels anys noranta, coincidint amb l’esfondrament del bloc comunista, el final de la guerra freda i, sobretot, la desregulació accelerada dels mercats mundials guiada per institucions com l’OMC i l’FMI, el terme ‘neoliberalisme’ i els seus derivats són utilitzats generalment en un sentit pejoratiu pels contraris a aquesta evolució.
m
Economia