Les pólvores poden ésser classificades en dos grans grups: el de les pólvores ordinàries i el de les pòlvores sense fum. Hom anomena pólvora ordinària les pólvores negres, que són les més importants, i les pólvores terroses, les pólvores nitratades i les pólvores cloratades. En la pólvora negra el salnitre, el sofre i el carbó hi son en difernts proporcions segons les èpoques i els usos als quals és detinada, i segons aquests i els usos als quals és destinada, i segons aquests usos pot ésser pólvora de canó, pólvora de caça o pólvora de mina , en cadascuna de les quals la proporció també és variable. El salnitre facilita l’oxigen necessari per a la combustió del carbó, i el sofre la regula, permet de conservar la pólvora i reacciona també com a combustible. En alguns casos el salnitre ha estat substituït per un altre oxidant, com altres nitrats de sodi, de bari o d’amoni (i aleshores és anomenada pólvora nitratada ), o perclorat potàssic (i és anomenada pólvora cloratada ), però el seu ús ha estat reduït perquè la seva manipulació és més perillosa que la de les pólvores negres o terroses. La utilització de les pólvores ordinàries decaigué considerablement amb la implantació de les anomenades pólvores sense fum. La pólvora sense fum pot ésser de nitrocel·lulosa o de nitroglicerina. La pólvora de nitrocel·lulosa és obtinguda per gelatinització de la nitrocel·lulosa mitjançant un dissolvent, com l’acetona o èters, i sotmetent a premsatge la pasta obtinguda tot donant-li diverses formes (de làmina, de tub, etc) i assecant-la, amb la qual cosa és recuperat el dissolvent, i sotmetent-la finalment a diverses operacions d’acabament. La pólvora de nitroglicerina és obtinguda per gelatinització de la nitrocel·lulosa amb nitroglicerina, en proporcions molt variables. També són obtingudes diverses menes de pólvora derivades de les de base de nitrocel·lulosa o de nitroglicerina per addició o substitució de diverses substàncies. La pólvora més emprada, especialment en les armes de foc, és la de nitroglicerina, pel fet que la de nitrocel·lulosa és de combustió incompleta i la de nitroglicerina té un excés d’oxigen en la seva combustió. Les pólvores reben diversos noms, atenent diverses qualitats, com pólvora calenta (la pólvora l’explosió de la qual dóna temperatures de més de 2 400°C), pólvora freda (si la temperatura assolida en l’explosió és inferior als 2 400°C), pólvora coloïdal (l’obtinguda per gelatinització), pólvora lenta (la que té una velocitat de combustió moderada), pólvora progressiva (la pólvora la velocitat de combustió de la qual pot ésser moderada segons la disposició), etc. Alguns tipus de pólvora, especialment emprats per a propel·lir petits coets, com els del bazooka o en munició naval, contenen additius refrigerants que, en reduir la temperatura, eviten la resplendor de l’explosió. D’origen incert, sembla que la pólvora fou produïda per primera vegada a la Xina, on era usada en focs d’artifici, introduïda a Occident pels àrabs, que potser ja l’empraren al setge de Niebla (1257), amb fins militars. En tot cas, hom sap que al s XIII ja fou usada en la guerra.
f
Militar
Etiqueta de la fàbrica de pólvora “La Manresana”
© Fototeca.cat
Mescla fortament explosiva de diverses composicions, la més antiga de les quals és de salnitre, sofre i carbó, anomenada pólvora negra o pólvora terrosa segons el color del carbó emprat, sòlida i generalment en forma de grans més o menys petits, emprada per a impulsar projectils en les armes de foc, propel·lir coets, barrinar roques, enderrocar construccions, preparar focs d’artifici, etc.