L’obra
Com indica el subtítol, Un dietari, El quadern gris és un recull, una dilatada successió d’anècdotes, d’instants presos de l’estudi d’allò viscut i de fets diversos de la vida de l’autor. L’enorme valor del que és indispensable, el concret, subtil i fins i tot insignificant pren cos en aquest dietari, en què l’escriptor contempla la seva vida i decideix narrar-la, tot entenent l’escriptura com un mètode per a ordenar i esclarir el pensament, un acte de modesta comprensió del món i de la gent, un gest d’honestedat i, en certa mesura, de confessió sobre el caràcter de l’autor i les seves limitacions.
La narració (que s’inicia el 8 de març de 1918, el dia del seu vint-i-unè aniversari, i conclou el 15 de novembre de 1919, la vigília del viatge a París amb què iniciarà la seva carrera com a corresponsal) està estructurada en dues parts simètriques: l’una té com a escenari Palafrugell; l’altra, Barcelona. El llibre parla dels seus orígens familiars, de comprendre amb l’escriptura les relacions socials i els seus lligams, malgrat la forta desconfiança que li inspiren. La vida i el seu misteri queden reflectits en el paisatge, tema clau de la seva obra, amb un lirisme creïble, natural i proveït de moviment i humanitat, ancorat al jo narrador.
La manipulació que fa de la biografia correspon a la necessitat d’apropar la memòria a la ficció, per tal d’adequar els fets viscuts al sentit de la història, de l’estudi i la interpretació personal dels fets humans; per això les dates es falsegen si cal i els records són reconstruïts. També les lectures que fa l’autor, els mons de la literatura, es posen en relleu (i en qüestió) dins el dietari. Quan deixa enrere la vida rural i viatja a Barcelona, l’amor pels paisatges continua lluint als carrers de la capital; i l’autor prossegueix l’observació de l’home i del món cultural de Catalunya, les frustracions del ciutadà anònim, la convulsió social, la irracionalitat, l’avorriment, la indiferència i el fals sentimentalisme dels quals, sàviament, se’n sap partícip.
En el seu conjunt, l’obra és un recorregut per la formació intel·lectual i sentimental de l’autor, la configuració d’una identitat literària i d’una actitud crítica davant la societat. Pren posició contra bona part de la cultura de l’època, la literatura limitada al joc esteticista, el sentimentalisme, la intel·lectualitat que fuig del món palpable i reivindica, per contra, el concret, la materialitat i la proximitat, desconfiant dels anhels espirituals (especialment quan són expressats efusivament), i considera els impulsos humans molt més pedestres del que el comú de les persones suposa o voldria creure. Recreant el personatge de si mateix a través de la literatura, Pla es presenta al lector mancat d’aptitud per a l’amistat o l’amor, distanciat, irònic i sovint sarcàstic, aspectes que reforcen una imatge de pessimisme vital i d’escepticisme enfront de la condició humana.
Pla sotmeté l’obra a successives reelaboracions fins que no fou publicada (1966), i constituí el punt d’arrencada de l’Obra completa. Amb claredat, humor i candor, mesura, formidable poder d’evocació i un estil eficaç, l’autor posa en joc la lliure acumulació de textos, la descripció, el diàleg, la reflexió, la interpel·lació al lector, el retrat, la sàtira, i dona continuïtat a l’ètica i la literatura dels seus escriptors predilectes, com ara Montaigne, Stendhal o La Bruyère.
Bibliografia
Bonada, Ll. (1985): “El quadern gris” de Josep Pla. Barcelona, Empúries.
Pla i Barbero, X. (1997): Josep Pla: ficció autobiogràfica i veritat literària. Barcelona, Quaderns Crema
Pla i Barbero, X. (2001). “Del quadern gris a El quadern gris. Aproximació al primer dietari de Josep Pla”, dins Josep Pla: memòria i escriptura. Girona, Universitat de Girona.