En l’assaig d’aquests antígens hom parteix de la molècula original i de la molècula marcada radioactivament (generalment amb iode 131 o 125); aquesta molècula marcada —que actua com a antigen— és afegida al sistema a analitzar juntament amb l’anticòs específic, tots dos a quantitats constants. En la reacció antigen-anticòs l’antigen marcat s’uneix a l’anticòs específic en funció de la quantitat d’antigen original, la qual s’avalua en una corba estàndard. Aquesta tècnica presenta grans avantatges de sensibilitat, especificitat i precisió, i arriba a mesurar antígens a concentracions de l’ordre de 10- 8 a 10- 4 mg/cm3. La primera aplicació fou per a mesurar la insulina del plasma humà.
m
Bioquímica