Fou aplicat especialment al cas de la corona castellana, ja que en altres estats rep altres noms (gal·licanisme, a la corona francesa; josefinisme, als estats dels Habsburg). Entre els drets eclesiàstics que els monarques reclamaren com a regalies de la corona, hi figuren el patronat regi (dret de presentar o esmenar candidats per als beneficis o d’ocupar seus vacants), el plàcet, els recursos de força (facultat de sostreure de la jurisdicció eclesiàstica els processats), la regalia d’amortització (intervenció de l’autoritat civil enfront de l’acumulació de béns immobles per part de l’Església), etc. La intervenció de l’estat en el terreny de l’Església es remunta als temps dels Reis Catòlics, que obtingueren el patronat regi per a les corones de Castella i de Catalunya-Aragó (1482), així com per a Amèrica (1510). Durant la guerra de Successió la polèmica amb Roma tornà a sorgir quan, a conseqüència del reconeixement pontifici a l’arxiduc Carles, Felip V trencà les relacions amb la Santa Seu. El 1753, durant el regnat de Ferran VI, fou signat un nou concordat que establí la concessió del dret universal del patronat regi. Aquest concordat fou, en realitat, obra dels ministres Carvajal, Rávago, Figueroa i el marquès de l’Ensenada. Durant el regnat de Carles III (1759-88) el regalisme augmentà ajudant-hi la política dels ministres Campomanes i Floridablanca: reinstauració del Tribunal de la Nunciatura (1766), control de la censura inquisitorial sobre la publicació de llibres (1768), limitació de les atribucions judicials de la inquisició (1770). Tota aquesta política culminà en l’expulsió dels jesuïtes (1767). Durant el regnat de Carles IV (1788-1808), la inquisició fou objecte de nous atacs (projecte de Godoy d’exigir la prèvia comunicació de les detencions, 1797). El regalisme acabà amb la caiguda de l’Antic Règim.
m
Història