Les sals poden, així, ésser considerades tant com derivades dels àcids per substitució d’hidrogen per àtoms metàl·lics, com derivades de les bases per substitució del grup hidroxil per altres anions procedents d’àcids. D’altra banda, els adductes dels àcids de Lewis amb donadors de parells electrònics poden també ésser considerats formalment com a sals. Des d’un punt de vista general, les sals exhibeixen propietats característiques comunes; són sòlids cristal·lins de punt de fusió elevat, presenten conducció de l’electricitat en l’estat líquid i conductivitat electrolítica en llurs solucions aquoses. L’essència d’aquestes propietats està en el caràcter iònic d’aquests composts. Això no obstant, hi ha tota una gradació en el caràcter covalent o iònic de l’enllaç, el qual depèn fonamentalment de la diferència d’electronegativitat i de grandària dels ions constituents. Així, mentre que el fluorur de cesi (CsF) és totalment iònic, el tetraclorur de titani (TiCl4) presenta un caràcter covalent molt accentuat. Quant a la solubilitat, mentre que les sals de caràcter iònic són generalment solubles en dissolvents de constant dielèctrica elevada, com és ara l’aigua, a desgrat de les que presenten una energia reticular molt gran (producte de solubilitat), les de tipus covalent se solubilitzen més bé en dissolvents apolars. D’altra banda, moltes sals iòniques presenten la característica de formar hidrats, la tendència a la formació dels quals és donada pel guany energètic que suposa la solvatació, enfront de l’energia necessària per a trencar el reticle cristal·lí de la forma anhidra. Segons llur constitució, les sals poden ésser classificades en sals simples , que són les formades pel catió d’una base i l’anió d’un àcid amb l’estequiometria adequada, com el clorur sòdic (NaCl) i el sulfat de calci (CaSO4); sals que contenen àtoms d’hidrogen àcids , també conegudes com a sals àcides , com l’hidrogenocarbonat de sodi (NaHCO3); sals dobles , que s’originen, en general, per cristal·lització de solucions que contenen mescles d’ions, els exemples més clàssics de les quals són els alums, i les oxisals i hidroxisals , conegudes genèricament com a sals bàsiques , en les quals intervenen oxocations o hidroxications, com l’oxiclorur de bismut (BiClO) i l’hidroxiclorur de magnesi (MgCl(OH)). Pel que fa a la nomenclatura, les sals són anomenades esmentant en primer terme l’anió i en segon terme el catió, amb els prefixos numèrics corresponents. La presència d’hidrogen àcid és indicada mitjançant el prefix hidrògeno - anteposat al nom de l’anió, mentre que en la nomenclatura de les oxisals i hidroxisals són emprats els prefixos oxi- i hidroxi- anteposats al nom de l’anió.
Les sals en farmàcia
En farmàcia hom empra un gran nombre de sals: el clorur sòdic purificat, per a la preparació del sèrum fisiològic (solució al 9 per mil en aigua destil·lada), el sulfat sòdic (sal de Glauber), el sulfat magnèsic (sal d’Epsom), l’oxalat bipotàssic (sal de graelles), el tartrat sodicopotàssic (sal de Seignette o de Rochelle), l’acetat potàssic (sal diürètica), el bicarbonat sòdic (sal de Vichy), el carbonat amònic (sal volàtil), etc.