La terminologia musical donava, però, originalment, diferent vàlua al concepte de simfonia, que al s XVII podia significar sonata, concert, etc. La simfonia clàssica aparegué al s XVIII i tingué un origen divers: d’una banda el concerto grosso i la sonata a tres, o trio sonata, i de l’altra, l’obertura d’òpera, i seguia l’esquema en tres temps allegro-adagio-allegro. Amb Giuseppe Sammartini aquestes simfonies primitives adquiriren caràcter contrapuntístic i foren precedents immediats de la simfonia de quatre temps (amb la intercalació d’un minuet entre el segon i el tercer), conreada ja cap al 1740 per autors austríacs, com G.M.Monn, Wagenseil i altres, i poc després pels autors de l’escola de Mannheim. Però l’esplendor, la rebé de J.F. Haydn, afaiçonador —i molt de temps considerat creador— del gènere. Ell i Mozart deixaren un extens llegat simfònic, establint el desenvolupament temàtic d’acord amb les normes de la forma sonata (aplicable sempre al primer temps i sovint a d’altres). Beethoven recollí aquest llegat i el modificà en substituir el minuet per un scherzo i donant una major extensió a les simfonies. Les seves passes foren seguides per Schubert, Schumann i Brahms i, amb modificacions i una extensió major encara, per Liszt, Bruckner, Mahler i R.Strauss, en el camp de la música alemanya, i per Berlioz, Gounod, Saint-Saëns i César Franck a França, Antonín Dvořák a Bohèmia, Sibelius a Finlàndia, A.Rubinstein, Borodin, Čajkovskij, Prokof'ev, Stravinsky, Šostakovič, etc, a Rússia, Vaughan Williams, A.Bax i Elgar a Anglaterra, Charles Ives als EUA, Nielsen a Dinamarca, etc. Als Països Catalans no ha estat conreada la simfonia fins a una època comparativament moderna. Al s XIX Pere Miquel Marquès assolí una popularitat amb les seves cinc simfonies que no ha estat igualada per cap altre autor català posterior.
f
Música