tel
*

tall (ar), tell (ar)
m
Arqueologia

A l’Orient Pròxim i Mitjà, pujol artificial sorgit a la plana a conseqüència dels successius enfonsaments o destruccions de les cases, fetes de tova, d’un poblat o una ciutat i de la posterior construcció d’altres habitacions sobre els enderrocs.

L’alçària d’un tel depèn, com és lògic, del temps que un jaciment estigué habitat (alguns arriben a fer 33 m). És típic sobretot de Síria (Tall Ḥalaf; Tall al-Ḥarīrī, antiga Mari; Tall al-Nabī Mind o Kadeš; Tall ‘Atšana o Alalakh, etc.), de Palestina, on sovint és emprat el terme hebreu tel (Tall Bayt Miršam, antiga Qiryat Sefer; Tel Laḥiš, etc.) i de l’Iraq o Mesopotàmia (Tall al-Asmar, antiga Ešnunna; Tall Agrab, Tall Ǧuḫa o Umma, etc.). A l’Iran, bé que hom designa també aquesta mena de turó amb el mot tell (Tell-i-Iblis, Tell-i-Nukhudi, etc.), s’empra preferentment el terme persa tappeh (occidentalitzat en tepe), d’igual significat (Tappeh Ḥeṣār, Tappeh Gawra, Tappeh Yahya, etc.). Pel que fa a Egipte, el tall (Tall Abū Sayfa, antiga Tjel; Tall al-Dafana o Dafne; Tall Basṭa o Bubastis, etc.) no és gaire característic de l’antiguitat faraònica, per tal com les poblacions s’aixecaven al costat del Nil i foren destruïdes per les successives inundacions (únicament es conserven les ciutats de Dayr al-Madīna, Tall Al-'Amarna i Al-Lahun); a vegades és substituït pel mot àrab kawm (‘pila’) en la toponímia egípcia: Kawm al-Aḥmar (antiga Nekhen), Kawm Umbū, Kawm al-Atrib, anomenat també Tall al-Atrib (antiga Athribis), etc.