La forma paral·lelepipèdica del tipus és trencada per diversos ressalts i fenedures, com el relleu de la lletra o del signe (anomenat ull), l’altura que sobresurt i les entalles, algunes de les quals, els crans, permeten la ràpida identificació de la família a què correspon la lletra del tipus i la seva orientació en la composició, mentre que d’altres —l’entalla feta a la base oposada a l’ull— faciliten la col·locació del tipus en el componedor. El paral·lelepípede que sosté l’ull és anomenat arbre, i també és anomenada així la seva altura, la qual, juntament amb el cos —dimensió de la base (anomenada peu l’oposada a l’ull) que correspon a l’altura de la lletra i que és la característica fonamental del tipus— i amb el gruix —l’altra dimensió de la base— determinen el tipus, independentment de la família i d’altres característiques de la lletra. L’altura total del tipus, és a dir, la suma de l’arbre i de l’ull, és anomenada altura del tipus, i hom anomena espatlla l’espai comprès entre el caire de l’arbre i la base de l’ull. Llevat dels tipus per a lletres molt grosses per a impressions poc acurades, que són de fusta, els tipus són fabricats per buidatge de metall d’impremta. La unitat de mesura del cos del tipus, i, per tant, del tipus, és el punt tipogràfic o, simplement, punt. El joc complet de les lletres i dels signes de tipus del mateix cos constitueix la pòlissa; els tipus són designats professionalment amb el nom del fonedor o el de l’autor del dibuix de la lletra o bé amb el nom comercial que hom els ha atribuït, seguit de les característiques de la lletra (forma de l’ull, proporció si és especial, gruix dels traços i cos). Els tipus són fosos en la fonedora o, directament, en la monotip o la linotip. El tipus és anomenat també caràcter tipogràfic.
m
Disseny i arts gràfiques