Al País Valencià hom distingeix l’alqueria de la masia, que correspon a l’explotació agrària en terreny de secà. A l’horta de València, a diferència de la barraca, que correspon al minifundi, l’alqueria és un edifici de grans proporcions, sovint de construcció antiga (moltes d’elles són gòtiques o barroques); té una cuina àmplia i diversos dormitoris per tal com hi viuen la família dels estatgers i diversos jornalers; té sempre una planta alta amb unes habitacions ben agençades; moltes vegades no tenen pati interior i les dependències s’aglomeren en construccions annexes independents, d’altura distinta. Durant l’època islàmica, l’alqueria, continuadora sovint d’una vil·la romana, era al País Valencià la forma més general de l’hàbitat dispers a les terres planes costaneres i a les vores dels corrents fluvials. A l’època immediata a la conquesta cristiana, les alqueries associaren a llur missió exlusivament colonitzadora una altra de caràcter defensiu, per tal com continuaren tenint una torre defensiva (sovint comuna a diverses alqueries), igual com les primitives alqueries islàmiques. Vers el final de l’edat mitjana, l’alqueria fortalesa evolucionà cap al que ha estat anomenat alqueria senyorial, amb aspecte de petit palau, residència habitual, sovint, dels senyors rurals.
f
Geografia
Aspecte d'una torre defensiva en una alqueria (Torre Borrero, dins el terme de Guadassuar, construcció del segle XIX).
© Vicenç Salvador Torres Guerola
Casa de camp amb terreny de conreu, especialment de regadiu.