Fins al segle XX no aparegueren projectes concrets d’unificar el continent per mètodes lliures i democràtics. En concret, i a partir de la Primera Guerra Mundial, la idea fou propugnada per Bertrand de Jouvenel, Ricard Coudenhove-Karlegi i sobretot Aristide Briand. La mort d’aquest darrer (1932) i l’ascensió del feixisme i del nazisme a bona part d’Europa aturaren el projecte, que fou madurat novament durant la Segona Guerra Mundial i activat en un congrés celebrat a la Haia el maig del 1948; poc després (1949) hom formulà una declaració de principis, base de les actuacions del Moviment Europeu. Fruit del Moviment Europeu han estat el Consell d’Europa (1949), la Universitat d’Europa (1949), etc., i també la cooperació científica, que ha donat lloc a organismes com l’EURATOM, el CERN o l’ESA. Els tractats de Roma del 1957 assenyalaren una de les fites cabdals vers la integració europea perquè crearen les bases de les Comunitats Europees, les quals, en constituir el 1992 la Unió Europea, feren un pas addicional en la integració econòmica i política d’Europa, reforçada especialment amb un nombre creixent de membres de l’Europa occidental (de la qual des del 1995, tan sols Suïssa, Noruega i Islàndia, a banda de diversos estats molt petits, no formaven part). D’altra banda, la majoria d’estats europeus sorgits de l’antic bloc socialista a partir del 1991 han demanat el seu ingrés a la UE. El 1979 fou establert un Parlament Europeu d’elecció directa que, tot i la limitació inicial de les seves atribucions, a la llarga ha de constituir-se en cambra legislativa europea.
m
Política