Cal distingir entre els germanismes antics, imposats quan tingué lloc l’ensulsiada de l’imperi Romà d’Occident, i els moderns, en particular els manlleus a l’alemany (i també a l’anglès) ( anglicisme). En català, respecte als germanismes antics, els apel·latius duts pels visigots (arribats a la península Ibèrica al s V, ja molt llatinitzats) són escassos, i hom considera germanismes directes, gòtics, solament aquells que no es donen fora de la Península i de l’Occitània meridional (per exemple, estona). La resta és composta d’elements ja assimilats pel llatí tardà (sabó) o bé són mots introduïts pels conqueridors francs al s VIII (esperó, esparver). La toponímia, per contra, en presenta més rastres al Principat, i sobretot els noms personals dels ss IX-XI hi són en llur majoria d’origen germànic, gòtic o fràncic (Alaricus, Senderedus, Miro enfront de Wifredus Guitardus en un document de l’any 948 del Cartulari de Sant Cugat); però aquesta abundor d’antropònims, deguda al prestigi de la noblesa germànica, fou passatgera, i hom no pot deduir-ne que els individus fossin de la mateixa procedència que llur noms; sovint eren hispanoromans que seguien una moda, periclitada en arribar la conquesta cristiana a Tortosa.
m
Lingüística i sociolingüística