Almenys des del s XII la literatura llatina medieval ofereix peces en vers o en prosa que exalten els goigs (gaudia) de la Mare de Déu —bé de la seva vida terrenal (l’anunciació, la visitació, el naixement de Jesús, l’adoració dels Mags, la presentació al temple, la resurrecció, l’ascensió, la vinguda de l’Esperit Sant, l’assumpció, etc) o, no tan sovint, de la seva vida celestial (atributs derivats de l’assumpció al cel)— en nombre variable, entre vint i vint-i-cinc, bé que els tipus més usuals es fixaren en cinc, set i quinze. La mateixa litúrgia adoptà fórmules especials per a l’ofici diví i misses pròpies dels cinc o set goigs que tingueren difusió certa, però difícil de determinar, a Europa, i ben especialment a Catalunya, on són documentats des de temps antic, bé que no arribaren a entrar al missal romà posttridentí. Els Gaudia Beatae Mariae Virginis foren traduïts i imitats ben aviat en totes les llengües romàniques i germàniques. A Catalunya hi ha diverses mostres en vers des del s XIV —alguna de les quals podria ésser anterior— dels goigs terrenals; la més famosa i una de les més antigues és la Ballada dels goigs de nostra Dona en vulgar català a ball rodó, conservada al Llibre vermell de Montserrat. Els goigs celestials, més tardans, deriven sobretot d’un himne llatí atribuït a Tomàs de Canterbury, que comença Gaude flore virginali..., del qual hi ha una traducció catalana molt literal al Cançoner de Joan Berenguer de Masdovelles (Alegra't, flor virginal incompresa...) i una altra de conservada en un manuscrit del començament del s XVI, molt més lliure i escrita en forma de set goigs celestials, en versos heptasíl·labs, acompanyada d’una oració també en llatí. Aquesta segona traducció és emparentada amb altres texts manuscrits i amb diverses impressions primerenques, especialment les Cobles a la Verge de Montlleó i Los set goigs de la Verge Maria de la Pietat, del s XVI, que testifiquen l’evolució dels goigs catalans, que passen de la lloança a la Mare de Déu en general a advocacions més concretes, la més important de les quals fou la del Roser. Els Goigs de la Verge Maria del Roser, composts al s XV, adopten la forma de la dansa provençal, una mica ampliada en el nombre d’estrofes, típica de la majoria dels goigs següents, bé que no exclusiva. De la Mare de Déu, hom passà, ja al mateix s XV, a Jesucrist i als sants. El nom d’aquestes composicions, àdhuc les dedicades a la Mare de Déu, és molt variat: cobles, llaors, pregàries, clamors, súpliques, etc. Des del s XVI els goigs són impresos en fulls solts i propagats per les confraries i a les esglésies, als santuaris i a les ermites de tots els Països Catalans, amb texts sovint únics a tot arreu, però amb variants segons les diverses edicions. Durant els ss XVI-XVIII els goigs —composts a vegades per poetes com Pere Serafí, Francesc Vicent Garcia o Rafael Bover, o per versificadors afeccionats— foren un instrument de conreu i de conservació de la llengua, i foren utilitzats sovint amb finalitats polítiques o burlesques; fins i tot hom publicà goigs bilingües, que teòricament poden ésser llegits tant en català com en castellà. Homes de la Renaixença, com Marià Aguiló, es dedicaren a col·leccionar edicions de goigs i sorgiren societats d’amics dels goigs, que continuen encara avui una labor de conservació i dignificació. Poetes com Verdaguer, Maragall, Guerau de Liost, Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, etc, han contribuït a la perduració dels goigs juntament amb els músics més eminents dels Països Catalans.
m
pl
Literatura
Folklore