estil indirecte

m
Gramàtica

Manera, oposada a la de l’estil directe, de reproduir no literalment una frase d’algú dins un altre context, transformant-la en oració subordinada, introduïda generalment per la conjunció que.

Comporta també de reduir les marques personals a la tercera persona i de posar referències verbals i circumstancials en relació amb aquell qui diu la frase citada i no pas amb aquell qui en fou l’autor. L’exemmple d’estil directe el pare digué: “Vosaltres no cal que us quedeu; jo ja tornaré demà i em quedaré", transformat en estil indirecte, resulta: el pare digué que ells no calia que es quedessin, que ell ja tornaria l’endemà i es quedaria.