Hom hi distingeix tres fases històriques. L'antic, juntament amb l’avèstic, representa la fase antiga de l’irànic i està documentat per les inscripcions cuneïformes dels aquemènides (aquemènida) dels s. VII-IV aC. La més important és la de Darios a Behistun. Reflecteix la llengua materna dels aquemènides, que era l’arameu. El mitjà, evolució de l’antic, fou la llengua principal literària, religiosa i oficial dels sassànides (sassànida) del 226 al 651 dC. Hom en conserva nombrosos manuscrits mazdeus i maniqueus. Rival del part, hom troba inscripcions en ambdues llengües i encara en grec. L’escriptura, derivada de l’arameu, és arcaïtzant, i, juntament amb la llengua, hom les anomena sovint pahlavī, incloent-hi el part. Influí l’armeni, el siríac i l’àrab. El moderno fārsī, llengua nacional de l’Iran, de l’Afganistan, juntament amb el paixtu, també és oficial al Tadjikistan, en la forma tadjik. Enriquit amb manlleus de l’àrab, constitueix la llengua de civilització dels països irànics medievals i moderns, els primers texts de la qual daten del s. IX. Hom l’escriu en caràcters àrabs i representa la llengua principal de cultura dels musulmans de l’Índia i dels turcs de l’Àsia Menor.
m
Lingüística i sociolingüística