personalisme

m

Filosofia

Corrent filosòfic personalista francès, d’inspiració cristiana en general i iniciat vers els anys trenta del segle XX, caracteritzable com a intent de superar alhora l’individualisme i la despersonalització pròpia tant de la societat contemporània com de les tendències totalitaristes que redueixen l’home a pur moment o instrument de la col·lectivitat estatal.

N’és el representant més destacat E. Mounier, el qual tipifica les estructures de l’univers personal a partir dels trets següents: transcendència del procés de personalització (contra l’immanentisme materialista), comunicació interpersonal (contra l’individualisme), dialèctica entre interioritat i exterioritat (alhora contra l’intimisme i la pura extraversió), distància crítica que possibilita la llibertat (contra el determinisme), condicionament de l’opció lliure (contra l’abstracció d’una llibertat absoluta), dignitat eminent de la persona (contra la reducció d’aquesta a pur mitjà) i compromís polític (contra la manca d’acció concreta). Porataveu i aglutinadora del personalisme ha estat sobretot la revista Esprit, fundada per Mounier mateix, el qual cita com a representants del moviment personalista N. A. Berd’ajev, J. Lacroix, P. L. Landsberg, M. Nédoncelles i P. Ricoeur, entre altres.