És constituït generalment per un tub tòric o toroidal de cautxú (cambra) proveït d’una vàlvula que permet d’inflar-lo amb aire a pressió, i per un embolcall, format per una carcassa, base estructural de fils de cotó, raió, acer, etc, i per una capa de cautxú que el cobreix, que rep el nom de flanc a les parts laterals i banda de rodolament a la zona de contacte amb el sòl, la qual tramet els parells tractor i de frenada durant la conducció. El pneumàtic, ultra les seves qualitats amortidores, augmenta l’adherència de la roda al sòl. Les cambres solen ésser actualment de cautxús sintètics, que presenten major adherència, absorció d’energia i conservació de la pressió que el cautxú natural. Els cautxús sintètics més emprats són el cautxú estirè-butadiè (conegut també per les sigles SBR del nom anglès), el poliisoprè (IR), l’etilè propilè (EPR), el polibutadiè (BR) i l’isobutà-isoprè o butil (IIR). A l’exterior del pneumàtic i en contacte amb la llanda es troba el taló, més rígid i resistent. Segons si els fils de la carcassa estan disposats paral·lelament al pla de la roda o perpendicularment en forma de ferradura, hom parla de pneumàtics diagonals o de pneumàtics radials, respectivament. Els pneumàtics diagonals, rígids i durs i, per tant, amb certa tendència al rebot, són especialment adients per a vehicles de muntanya. Els pneumàtics radials, més flexibles i més capaços d’absorbir les petites irregularitats del terreny, constitueixen el primer element de suspensió. Són els més utilitzats en els turismes per la menor resistència al rodolament, el desgast menor, la gran estabilitat direccional a altes velocitats i l’alta transmissió de potència, malgrat que endureixen el tacte de la direcció. Un tipus especial és el pneumàtic de claus, indicat per a circular sobre gel o neu, que porta encastades a la coberta un cert nombre de tatxes metàl·liques. Per a les bicicletes de cursa són emprats pneumàtics sense coberta (pneumàtics tubulars), la cambra dels quals consisteix en un tub de petit diàmetre, de cautxú o de goma reforçada, tancat perfectament amb una costura. Els pneumàtics de baixa pressió tenen molta més capacitat d’aire que els pneumàtics ordinaris. En els pneumàtics sense cambra, la part interior de la coberta s’ajusta hermèticament a la llanda i obtura per ell mateix les petites perforacions que poden esdevenir-s’hi; a més, en cas de talls importants, permet de reparar el pneumàtic sense separar-lo de la llanda, bé que no s’adapta a les llandes amb deformacions a causa de cops. Les característiques dels pneumàtics s’indiquen mitjançant un codi de números i lletres gravats per vulcanització sobre la mateixa goma, que indica l’amplada del pneumàtic en mil·límetres, el diàmetre de la llanda en polzades, la capacitat de velocitat, generalment amb els símbols S, H, V, segons quina sigui —i en ordre creixent— llur aptitud per a les baixes (inferior a 180 km/h), altes (fins a 210 km/h) i molt altes velocitats (més de 210 km/h). La lletra R designa els pneumàtics de tipus radial; ply-rating, seguit d’unes xifres, designa el nombre de capes de la carcassa i per tant la seva capacitat de càrrega; tubeless, si és sense cambra; E, si és fabricat a Europa, i DOT, si ho és als EUA. Finalment, a vegades dues xifres separades per una aspa indiquen l’amplada de la coberta en mil·límetres i el quocient en percentatge entre l’amplada de la coberta i l’ample del pneumàtic. El 1846 l’anglès R.Thompson (1822-73) presentà una patent d’invenció del pneumàtic per a tota mena de vehicles que no obtingué difusió. El 1887 John Boyd Dunlop inventà independentment un pneumàtic basat en el mateix principi que el 1888 patentà. L’any 1891 els germans francesos André Michelin idearen el pneumàtic desmuntable, que aplicaren a l’automòbil el 1895 i que s’imposà en poc temps.
Cobertes de pneumàtic: 1 i 2, d’automòbil; 3, d’automòbil esportiu; 4, de roda motriu de tractor; 5, de roda directriu de tractor; 6, d’usos industrials; 7, de motocicleta de motocròs; 8, de motocicleta de trial; 9 1 10, de camió
© fototeca.cat