Dins un sistema de societat i economia mixtes el sector públic fa la política econòmica i actua directament com a agent econòmic. Les principals instàncies que cal diferenciar dins del conjunt global del sector públic són: l’administració central, que recull l’actuació econòmica de l’estat emmarcada pel pressupost; els organismes autònoms de caire públic però amb certes autonomies; dins aquests són especialment importants els que recullen les assegurances socials amb un volum comparable al pressupost estatal (cas espanyol); el sector públic local, format per diputacions, mancomunitats, municipis, àrees metropolitanes, etc. També empreses públiques, siguin industrials (INI) o de serveis públics, i el sector financer públic, que almenys tindrà l’anomenat banc central i certes entitats de crèdit oficial. La incidència del sector públic en l’activitat econòmica depèn de la magnitud dels recursos financers i xarxes de què disposa i de la manera en què s’han recaptat (finances públiques). El pes específic de la despesa pública dins la renda nacional dóna el grau d’intervenció pública a la natura i assignació dels béns i serveis de la comunitat; hom sol agafar aquest pes com a indicador del nivell d’atenció de les necessitats col·lectives en confrontació amb les satisfetes a través del mercat privat. D’altra banda, la variació a curt termini de la despesa pública és un instrument per a la política conjuntural. En general contra la inflació és minvada i per reanimar és augmentada. Quant al seu finançament, hom pot pensar en els ingressos corrents, l’emissió d’emprèstits a mitjà o a llarg termini, interiors o exteriors, i el sistema més heterodox i perillós, el crèdit a curt termini amb venciments indefinits i acumulatius amb el banc central (augment de diner i inflació). Cal analitzar la distribució i la destinació concretes dels recursos públics segons diferents criteris: la distribució entre el tipus de despesa de funcionament o consumptiva (sobretot el pagament de funcionaris) i la d’inversió (carreteres, edificis, escoles, etc); la distribució sectorial —defensa, educació, ordre públic, sanitat, afers estrangers, etc—, tenint present que les diverses ideologies econòmiques donen una valoració diferent de les diverses necessitats sectorials i llurs prioritats; distribució espacial de la despesa pública i en concret de les inversions, que cal veure com un estri de política regional de l’estat.
m
Economia