És documentat des del ~600 fins al 146 aC (caiguda de Cartago), que donà pas al neopúnic, l’ús del qual es prolongà fins al s. VI dC. Les diferències del púnic respecte al fenici són d’ordre lingüístic, degudes a l’evolució interna de la parla i, sobretot, al substrat libicoberber de Cartago (ús més freqüent de les matres lectionis, de l’article, etc) i gràfic (l’escriptura és més cursiva). En el neopúnic aquestes diferències s’accentuaren (emprament regular de matres lectionis com a vocals, confusió de les guturals, escriptura molt cursiva fins al punt d’esdevenir il·legibles els texts, etc). Les inscripcions púniques, més nombroses que les fenícies, han estat trobades en una vasta àrea: a les illes de la Mediterrània (Malta, Sicília, Sardenya, Eivissa, s. VI-II aC), al continent europeu (Marsella, Avinyó i Cadis, s. III-II aC) i, sobretot, al N d’Àfrica (Cartago, unes dues mil, Hadrumetum, Donga, dues de bilingües en numídic i púnic, i Constantina, un miler d’esteles). Els texts en neopúnic procedeixen fonamentalment del N d’Àfrica (Líbia, Tunis i Algèria), bé que hom n'ha trobats també a Sardenya.
m
Lingüística i sociolingüística