Enni, abans de Tiró, després Àquila, llibert de G.C.Mecenes, i més tard Sèneca i sant Cebrià les desenvoluparen. N'existeix una recopilació, que hom anomenà Commentarii, conservada només en grups de manuscrits dels s. IX i X: dels tretze mil mots que contenen cal suposar que uns cinc mil pertanyen a l’època imperial. Cada mot forma una nota, composta normalment d’un signe principal, corresponent a la radical, i d’un signe auxiliar que fixa la terminació; també hi havia signes propis per als prefixs (ad, con, dis, ex, sub, trans, etc). Així, Deus Dei Deum o bonus bona bonum eren representats per D-us D-i D-um o b-us b-a b-um, amb les terminacions (us, um, a, i) superposades amb signes especials sobre les radicals. Al costat d’aquest sistema de notae es desenvolupà (probablement a l’escola de Pavia, seu de la cancelleria longobarda) un sistema d’abreviació més simple basat en la representació sil·làbica (possiblement a l’inici incloïa les vocals, bé que aviat hom tendí a suprimir-les, així com moltes altres lletres innecessàries). Les notes tironianes i les sil·làbiques apareixen, sobretot, a les glosses marginals dels manuscrits, a les notícies dorsals dels documents, als diplomes merovingis i carolingis, en manuscrits visigòtics, en les butlles de Nicolau I i Silvestre II, i manta vegada en un text sencer. Existien encara les notae iuris, usades en els antics manuscrits jurídics (especialment els termes tècnics), amb formes particulars; foren sovint prohibides a causa dels equívocs i fraus. Justinià les prohibí definitivament. Caigueren en desús i foren redescobertes al s. XVI, bé que una classificació reeixida no aparegué fins al s. XIX, feta pel francès Chassant.
f
pl
Escriptura i paleografia