Sembla que s’establiren a Escandinàvia, d’on devien sortir a les ordres de Filimer, travessaren la mar Bàltica i romangueren un quant temps a la vall del Vístula. Després el degueren remuntar, s’adreçaren vers el sud i s’establiren a Escítia, prop de la mar Negra, a l’oest del Dnièper. A la primera meitat del segle IV tingueren per rei Vidigoia, que morí en lluita contra els sàrmates. Poc temps després estigueren sotmesos als ostrogots i a llur rei Hermanric, i tots plegats foren empesos cap a l’oest i el sud per la invasió dels huns, que, a llur torn, sembla que foren pressionats pels xinesos.
Foren evangelitzats a mitjan segle IV per Úlfila, que traduí la major part de la Bíblia a la llengua gòtica. Aquesta traducció constitueix el text més important d’aquesta llengua conservat avui. El 376 travessaren el Danubi i penetraren a l’imperi Romà sota el comandament de Fritigern, el qual derrotà i occí l’emperador Valent a la batalla d’Adrianòpolis, el 378. Prèviament, per imposició del mateix emperador, s’havien fet adeptes de l’heretgia ariana. Fritigern fou mort en batalla el 380, i el succeí Atanaric, que morí l’any següent. El 395 els visigots, a les ordres d’Alaric, travessaren i devastaren Macedònia i Tessàlia i prengueren Atenes, Corint i Esparta. L’emperador d’Orient Arcadi, per tal d’allunyar-los, autoritzà que s’establissin a Il·líria, com a federats, el 399. L’any 401 envaïren l’Ístria, prengueren Aquileia i amenaçaren Milà, residència de l’emperador Honori. El general Estilicó els derrotà i els obligà a retirar-se a l’Ístria. Assassinat Estilicó el 408, Alaric trobà obert el camí de Roma, que saquejà l’any 410. Després s’adreçà a Calàbria amb la idea de passar a Àfrica, que no pogué realitzar per manca dels mitjans adequats. Cap al final d’aquell any morí al sud d’Itàlia, i fou succeït per Ataülf, a les ordres del qual els visigots retrocediren vers el nord, i a mitjan 412 passaren els Alps i s’escamparen per la Provença i Aquitània, prengueren Narbona i Tolosa i, ja avançat el 413, Bordeus. Pel gener del 414 Ataülf es casà amb Gal·la Placídia, germana de l’emperador Honori, que havia estat feta presonera a Roma quatre anys abans. Establert a Narbona, intentà un acord amb els romans, però el general Constanci, partint d’Arle, l’acorralà als Pirineus; això l’induí a travessar-los al començament del 415. Llavors Ataülf residí a Barcelona, on li nasqué un fill, al qual posaren el nom del seu avi, l’emperador Teodosi, com si pensessin que havia d’ocupar el tron imperial, però morí al cap de pocs mesos. El mes d’agost Ataülf fou assassinat, i el succeí, potser illegalment, Sigeric, que fou mort al cap de pocs dies.
Pel setembre fou elegit rei Vàlia, que, en veure's bloquejat per Constanci, intentà, a la tardor d’aquell mateix any, de passar a l’Àfrica i es traslladà a les vores de l’estret de Gibraltar. En fracassar, pactà amb Constanci, al començament del 416. En virtut d’aquest pacte, Vàlia combaté els bàrbars que ocupaven la Hispània occidental i meridional, i com a premi fou establert el 418 a l’Aquitània, amb capital a Tolosa, i començà així el regne d’aquest nom, que durà noranta anys. La derrota i la mort d’Alaric i la desgraciada intromissió de Gesaleic obligaren Teodoric el Gran, rei dels ostrogots, a intervenir en defensa dels drets del seu net Amalaric, fill d’Alaric. Llavors un general ostrogot, Teudis, rebé el comandament superior, amb altres comtes gots a les seves ordres, mentre que el poder civil fou exercit a través de funcionaris romans. Teodoric restablí llavors la prefectura del pretori de les Gàl·lies amb capital a Arle, des d’on Liberi dirigí l’administració de la Provença, la Narbonesa i les Hispànies. Cesari d’Arle tingué, en el pla religiós, una significació paral·lela.
En aquest temps la Bètica i una gran part de la Lusitània restaren lliures d’intromissió visigoda i mantingueren una certa administració romana, regida pels notables del país, que tingué el suport dels bizantins quan aquests substituïren els vàndals al nord d’Àfrica. A la Cartaginense, per contra, la penetració visigoda fou cada vegada més important. Molts magnats procedents de Tolosa s’establiren a la Tarraconense i a la Cartaginense, però no era pas un establiment popular, com el del planell central del segle anterior, sinó que era el d’una casta militar i burocràtica tancada que vivia sobre el país regint certes esferes, però sense una comunicació àmplia amb el poble. Un atac dels francs contra Amalaric (531) l’obligà a deixar Narbona i a traslladar-se a Barcelona, on morí assassinat. Llavors el general ostrogot Teudis es proclamà rei i començà l’anomenat intermedi ostrogot. Durant uns quants anys continuà la pressió franca al nord. En l’avinentesa de la lluita de bizantins i ostrogots a Itàlia, Teudis intentà d’ajudar els seus atacant els bizantins del nord d’Àfrica, i per això ocupà breument Ceuta, el 542 o poc després. Amb aquest motiu els visigots augmentaren llur pressió sobre la Bètica i, després de l’assassinat de Teudis a Barcelona, a mitjan 548, el seu successor, Teudiscle, traslladà la capital a Sevilla, on morí també assassinat, vers la fi del 549.
El succeí Àkhila, que sembla que tingué la base a Mèrida. Al seu temps els bizantins, sol·licitats pels habitants de la Bètica o per Atanagild, rival d’Àkhila, o aquells i aquest, el 551 desembarcaren al sud de la península, a les ordres de Liberi. Mentrestant Àkhila fou mort pels seus el 554, i Atanagild, que aconseguí el regne, hagué de cedir als bizantins una àmplia zona costanera des del Xúquer a l’Algarve que comprenia Cartagena, Almeria, Granada, Màlaga i Cadis. La pèrdua de Cartagena deixà la Cartaginense sense capital provincial, que fou traslladada a Toledo, i la necessitat de fer cara simultàniament a francs, sueus i bizantins obligà els visigots a cercar una capital de la monarquia més o menys equidistant de les zones de perill, i elegiren Toledo poc després del 554, esdeveniment de la més gran transcendència per a la història d’Espanya, que per primera vegada tingué un centre de poder polític i cultural a la zona central. Després de la mort d’Atanagild, el 567, hi hagué uns quants mesos d’interregne, després dels quals el duc de la Septimània o Narbonesa aconseguí de fer-se elegir rei.
Amb això s’acabà l’intermedi ostrogot, i durant un quant temps Narbona tornà a ésser la capital; però vers el 568 aquell duc, Liuva, associà al govern el seu germà Leovigild, duc de Toledo, i mentre aquell regí la Septimània, la Tarraconense i el que restava de la Cartaginense marítima (Sagunt i València), l’altre ho feu a la resta del domini visigòtic; dualisme que sens dubte obeïa a una secular diferenciació de les dues zones. Liuva morí el 573, i llavors Leovigild restà com a rei únic, amb capital definitiva a Toledo, que hi perdurà fins el 711. Leovigild, però, mantingué l’administració dual, com ho indica la diferenciació dels tipus monetaris, que perdurà fins el 649. Leovigild, que es considerà ja un rei amb plena sobirania damunt pobles i territoris, es proposà d’ampliar-los fins als límits màxims combatent bizantins i sueus. Amb relació als primers, no obtingué cap avantatge decisiu, però, per contra, aconseguí la liquidació de l’estat sueu després d’una enèrgica campanya en 584-585. Com a mesura d’unificació interior autoritzà els matrimonis mixts entre gots i hispanoromans i promulgà un codi únic per a tots els seus sotmesos que no tingué gaire acceptació. El seu fill Recared feu un gran pas en el camí de la unitat interior amb la seva conversió al catolicisme (589), però en temps del seu fill Liuva II hi hagué una reacció proariana representada per Viteric, que cessà amb l’assassinat d’aquest el 609 o el 610. Sisebut (612-621) inaugurà una política d’antisemitisme i d’intromissió en els afers eclesiàstics, probablement amb finalitats d’uniformització política. Lluità, amb poc èxit, contra els bascs, i amb excel·lents resultats contra els bizantins, els quals deixà reduïts a l’Algarve.
El seu successor, Suíntila, lluità també contra els bascs i eliminà el darrer reducte bizantí el 624. Durant el regnat de Sisenand, que s’imposà com a rei amb l’ajut dels francs, tingué lloc l’important concili IV de Toledo (633), sota la inspiració de sant Isidor, en el qual hom decretà la unificació litúrgica prenent com a base els usos de la Tarraconense. També en aquest temps (vers el 631) sembla que es produí la irrupció de la influència toledana a Aragó, que rompé la unitat cultural i lingüística de la Tarraconense. Recesvint, associat al tron pel seu pare Khindasvint des del 649, governà sol des del 653 i es distingí per les seves tendències uniformadores i per un rigor inhumà en les sancions penals. Promulgà el Liber iudiciorum, que representa molt poca variació respecte al dret hispanoromà, i l’imposà amb èxit a tots els seus sotmesos. La pressió uniformadora produí una decadència cultural a l’est peninsular i suscità en el regnat següent la revolta de Pau, que es proclamà “rei suprem d’Orient” contra Vamba (673). El regnat següent (Ervigi) comportà una política de pacificació i contemporització, mentre que el del seu successor, Ègica, sembla inspirat per una política contrària.
A la mort del seu fill i successor, Vítiza (començament del 710), el regne es dividí en dues parts: l’una fou governada per Àkhila, probable fill de Vítiza, i l’altra per Roderic, duc de la Bètica, elegit a Còrdova, que aviat s’apoderà de Toledo. La petició d’auxili que Àkhila feu als sarraïns, instal·lats ja a l’altra banda de l’estret, per mitjà del governador bizantí de Ceuta Julià, donà lloc a la invasió musulmana, que, després d’haver-se apoderat del territori de Roderic (711-712), també ho feu del que era regit primer per Àkhila (fins el 713), després per Ardó (fins el 720) i finalment sense sobirà (fins el 725). Així s’acabà el poder visigòtic. Les tradicions derivades d’aquest poder perduraren, però, llargament, tant sota el domini sarraí con en els estats cristians del nord, especialment en el regne astur-lleonès, que des d’Alfons II el Cast (probablement vers el 826) es considera successor de la monarquia visigòtica de Toledo; els estats pirinencs no reclamen aquesta ascendència, però a la Septimània i a Catalunya l’onomàstica goda fou predominant fins a mitjan segle X, i les lleis godes continuaren vigents durant molt de temps, fins a fer necessària una traducció catalana del Liber iudiciorum a mitjan segle XII i una còpia d’aquesta traducció els anys 1180-90 (Libre jutge).
Els reis visigots
| Alaric I | 395-410 |
| Ataülf | 410-415 |
| Vàlia | 415-419 |
| Teodoric I | 419-451 |
| Turismund | 451-453 |
| Teodoric II | 453-466 |
| Euric | 466-484 |
| Alaric II | 484-507 |
| Gesaleic | 507-510 |
| Amalaric | 510-531 |
| intermedi ostrogot | |
| Teudis | 531-548 |
| Teudiscle | 548-549 |
| Àkhlia I | 549-554 |
| fi de l’intemedi ostrogot | |
| Atanagild | 554-567 |
| Liuva I | 567-573 |
| Leovigild | 573-586 |
| Recared I | 586-601 |
| Liuva II | 601-602 |
| Viteric | 602-610 |
| Gundemar | 610-612 |
| Sisebut | 612-621 |
| Recared II | 621 |
| Suíntila | 621-631 |
| Sisenand | 631-636 |
| Khíntila | 636-639 |
| Tulga | 639-642 |
| Khindasvint | 642-653 |
| Recesvint | 653-672 |
| Vamba | 672-673 |
| Pau | 673 |
| Vamba* | 673-680 |
| Ervigi | 680-687 |
| Ègica | 687-702 |
| Vítiza | 702-710 |
| Àkhila II | 710-713 |
| Ardó | 713-720 |