Visqué gran part de la seva vida a Saragossa. És considerat el millor poeta medieval en hebreu; escriví poesies profanes (molt influïdes, en la forma i en el contingut, per la poesia en àrab) i excel·lí en les religioses, en les quals són combinades les creences jueves amb idees neoplatòniques, especialment en el Kéter malkut (‘Corona reial’), llarga composició en prosa rimada, amb una primera part latrèutica i una segona part més íntima. Però la seva anomenada universal prové del camp de la filosofia: fou el neoplatònic hebreu més notable i exercí influència en els autors hebreus i en l’escolàstica franciscana, talment que fins el 1846 hom cregué que era cristià.
La seva obra principal és la Font de la vida, escrita en àrab, però conservada en un resum hebreu i en la traducció llatina (Fons vitae), feta per Johannes Hispanus i Dominicus Gundissalvus (segle XII). En forma dialogada, hi estudia l’origen i la constitució dels éssers: la clau del seu sistema és l’existència d’una matèria (substrat comú de les coses materials i espirituals) i una forma (principi de diferenciació). L’oposició entre Déu (únic, infinit i etern) i el món (múltiple, finit i perible) exigeix l’existència d’intermediaris (intel·lecte, ànima, natura). Escriví també Collar, gramàtica hebrea en versos; Kitāb iṣlāḥ al-akhlāq (‘Llibre de la correcció dels caràcters’), manual pràctic d’educació, en àrab, i Mukhtār al-giawāhir (‘Selecció de perles’), compilació de màximes morals.