Entre aquestes poblacions hi havia Barcelona, Manresa (des del 1315), Igualada (des del 1381), Granollers, Vic (des del 1315) o Sabadell (des del 1609), Aquesta designació era equivalent a la de jurat, cònsol, paer o procurador que rebien en d’altres poblacions (municipi). A Barcelona, aquesta designació fou aplicada, a partir d’un privilegi de Jaume I del 1258, als vuit prohoms que assessoraven el veguer en el govern de la ciutat. De vuit, foren aviat reduïts a sis (1260) i finalment a cinc el 1274. Els consellers barcelonins, a més de les funcions pròpiament executives, tenien, entre altres prerrogatives, la de designar els jurats del consell, la de visitar les presons i els convents, la d’ésser jutges en casos civils i criminals (juí de prohoms), a la ciutat i el seu territori, i la de comandar el sagramental o host ciutadana. En teoria, s’havien de limitar a dur a terme els acords del Consell de Cent i del Trentenari (consells en els quals, tanmateix, els afers eren discutits a llur proposta), però en realitat llurs iniciatives foren freqüents i només les consultaven amb un grup reduït de prohoms o jurats de confiança, prescindint de les esmentades assemblees. Aquest fou un dels abusos corregits per la Busca el 1453. Des del primer moment l’elecció anual tenia lloc el dia de Sant Andreu (30 de novembre) i romangué a les mans del Consell de Cent, el qual la duia a terme per mitjà d’una dotzena d’electors nomenats aquell mateix dia. El conseller elegit en primer lloc era anomenat, com en les altres poblacions regides per consellers, conseller en cap, o sia superior als altres que seguien per rigorós ordre d’elecció i eren anomenats conseller segon, conseller tercer, conseller quart, conseller cinquè. El càrrec era limitat a persones naturals de la ciutat, però aviat fou reduït als ciutadans honrats. Tal situació durà fins al triomf de la Busca, partit que presentà al rei Alfons el Magnànim un privilegi revolucionari, aprovat pel monarca el 7 d’octubre de 1455, pel qual mercaders, artistes i menestrals entraren a formar part, en pla d’igualtat, de la dotzena electora dels consellers, i accediren als tres graus més baixos de la conselleria. Les reformes de Ferran II, entre el 1493 i el 1510, implantaren la insaculació (per separat per a cada un dels graus de la conselleria) en lloc del sistema electiu i donaren entrada als cavallers a la conselleria; aquesta restà formada, així, per un cavaller, dos ciutadans honrats, un mercader i, amb alternança anual, un artista i un menestral. Per tal de satisfer els dos estaments inferiors, el 1641, durant la guerra dels Segadors, hom introduí el conseller sisè, per pacte entre Lluís XIII de França i la ciutat de Barcelona (demanat infructuosament des del 1585, la reforma fou aleshores sancionada per Felip IV de Castella el 1653); el cinquè lloc fou reservat als artistes i el sisè als menestrals. Aquest sistema perdurà fins al decret de Nova Planta (1716). A partir del 1349 els consellers foren obligats a tenir cavalcadura i a vestir gramalla, que esdevingué, amb el temps, el símbol de la magistratura (aquest vestit s’estengué a d’altres ciutats). El 1746 aconseguiren del rei la prerrogativa d’anar precedits de macers amb les maces altes per totes les terres de la corona. Durant el s XVII pretengueren en va d’aconseguir el títol nobiliari de marquesos (1602) o ducs de Flix i la Palma i marquesos de Montcada i Reixac (de fet, rebien l’homenatge dels vassalls de les diferents baronies que posseïa la ciutat), o el tractament de senyoria, que era donat als jurats de València. Podien, tanmateix, mantenir-se coberts davant el rei ( privilegi de cobertura), i el 1695 obtingueren l’anhelat tractament de grans d’Espanya, i llurs enviats a la cort, la consideració d’ambaixadors. El 1711, en plena guerra de Successió, aconseguiren de Carles III el tractament de grans d’Espanya de primera classe.
f
m
Història