Secretari de la Unió Professional d’Obrers Impressors de Sofia (1900), adherit al Partit Socialdemòcrata de Treballadors Búlgars (1902), prengué la direcció dels sindicats búlgars (1909). En adherir-se el Partit Socialista d’Esquerra a la Tercera Internacional, en fou delegat al III Congrés (1920). Dirigí la insurrecció antifeixista búlgara (1923), per la qual cosa hagué d’exiliar-se a Viena i a Berlín. Després de l’incendi del Reichstag, fou detingut; el seu procés, que començà a Leipzig i continuà a Berlín, es convertí en un dels processos polítics de ruptura més importants, on Dimitrov passà d’acusat a acusador del feixisme. Alliberat, anà a Moscou (1934) on fou nomenat secretari general de la Internacional Comunista. Dirigí les tasques del VII Congrés de la Internacional Comunista amb la presentació d’un informe sobre les arrels de classe del feixisme i la tàctica del front popular. Durant la Segona Guerra Mundial dirigí la lluita a Bulgària, i maldà per la realització del programa del front de la Pàtria i per la república popular de Bulgària (1946). Elegit president del consell, sota la seva direcció fou aprovada la nova constitució i hom inicià la industrialització búlgara i la reforma agrària. Deixà escrites diverses obres.
Georgy Dimitrov
© Fototeca.cat
Polític búlgar d’origen proletari.