esquí

m
Esport

L’equip d'esquí alpí

© Fototeca.cat

Esport practicat sobre la neu mitjançant esquís i que consisteix en curses de diferents tipus i en salts.

Els antecedents d’aquest esport van lligats al naixement i a l’evolució dels esquís com a mitjà de transport. És acceptada pràcticament per tothom llur procedència dels països nòrdics, i molt especialment de Lapònia. Amb tot, no és improbable l’ús dels esquís per part dels lapons a l’Àsia central, abans de llur migració a les regions nòrdiques. És difícil de precisar la forma inicial i la longitud dels primers esquís, la disposició de la curvatura i si aquesta era per un sol dels seus extrems o bé si això era el resultat d’una llarga sèrie de modificacions. És molt possible que hom partís d’un disc de cuir adaptat als peus i que, davant la necessitat d’haver de fer-lo lliscar, s’anés allargant. Els lapons adaptaren unes pells de ren a la sola de l’esquí (de dimensió més curta), amb la qual hom s’impulsava per avançar. És comú també l’ús d’un llarg bastó o d’una perxa de fusta per a donar-se impuls i guardar l’equilibri. Aquests bastons, molt evolucionats (acabats en punta i amb unes volanderes prop d’aquesta per evitar que s’ensorrin a la neu en clavar-los), són encara actualment el complement necessari dels esquís.

L’esquí com a mitjà de transport, fora de l’esport, ha perdurat a través del segles i constitueix modernament una especialitat logística en alguns exèrcits. Com a especialitat esportiva aparegué al s. XIX i començà de tenir difusió, després de diverses manifestacions als països nòrdics, a través de les competicions de curses de fons i de salts celebrats a Cristiania (Oslo), on hom fundà el primer club, el Ski Club Christiania (1877). La publicació a Berlín (1891) de la travessada amb esquís de Grenlàndia pel noruec Nansen (1888) produí un gran interès per l’esquí en tots els països alpins. El primer club oficial fou creat el 1893 a Glaris (Suïssa), on, el mateix any, hom fundà la primera fàbrica continental d’esquís. El 1924 foren celebrats, a Chamonix, els primers Jocs Olímpics d’Hivern, que s’han anat celebrant cada quatre anys. El mateix any fou instituïda la Federació Internacional d’Esquí, la qual, el 1930, a més de les especialitats nòrdiques (curses de fons i salts), ja admeses, reconegué també les alpines (curses de descens i habilitat). Les proves que componen actualment la pràctica oficial de l’esquí són: disciplines nòrdiques

Diferents modalitats olímpiques de l'esquí

© Fototeca.cat

: fons (15, 30, 50 km i 4x10 km per a homes i 5, 10 i 20 km i relleus de 4x5 km per a dones), el salts (70 i 90 m), la combinada nòrdica (salt i cursa de fons) i el biatló (cursa de fons amb tir al blanc); disciplines alpines: el descens, l’eslàlom especial, l’eslàlom gegant i la combinada alpina, que inclou dues de les proves precedents o totes tres. El 1988 hom hi afegí l’esquí acrobàtic o artístic, que es disputa mitjançant puntuació. Els països nòrdics (especialment Noruega), Rússia i alguns estats de la CEI, els EUA, Alemanya, Àustria, Suïssa i Itàlia. L’esquí s’introduí a Catalunya el 1908 a partir de la creació de la secció d’esports de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, i aquest any tingueren lloc les primeres experiències als rasos de Peguera (Berguedà) amb esquís i material importat de Suïssa. En foren capdavanters Albert Santamaria i Eduard Vidal i Riba. Una de les primeres travessades importants fou la d’Ulldeter a Ribes per les gorges del Freser (Ripollès). El 1909 hi hagué el primer concurs català de luges al Montseny, i el 1911 fou organitzada la Setmana d’Esports de Neu a Ribes, amb més d’un miler d’assistents. La Fédération de Sociétés Pyrénéistes confià al CEC els seus campionats internacionals, que es disputaren a la Molina el 1912. La Mancomunitat subvencionà, el 1919, una campanya per a donar a conèixer l’esquí a les comarques pirinenques, feta per Lluís Estasen i esquiadors del CEC; Puig i Cadafalch assistí al concurs de Ribes del mateix any. Sorgiren noves seccions de neu als clubs excursionistes i hom efectuà travessades de muntanya, com la del coll Maleït, a la Maladeta, i altres a Núria i a la Molina. L’arribada del ferrocarril a la Molina (1923-24) donà un nou impuls a l’esport en aquesta àrea: el xalet fou inaugurat el 1925. El primer Saló de l’Esquí Català, organitzat pel CEC el 1930, i la Federació d’Entitats Excursionistes crearen, el 1933, la Federació Catalana d’Esquí, i a partir del 1935 hom publicà la revista L’Esquí; es destacà la labor de J.M. Guilera com a cronista i esquiador. Després del 1945 es creà un nou ambient i es revifà l’esquí comarcal. Els concursos internacionals de Núria reuniren els millors campions olímpics. Proliferaren les curses de muntanya per equips i els ral·lis. S'obriren noves pistes a Andorra (Pas de la Casa, Grau Roig, Soldeu, Arinsal, el Tarter, Arcalís i Pal). Al nord de l’Albera l’esquí resta supeditat al Club Alpin Français, que posseeix perfectes organitzacions d’esquí de muntanya, i a la Fédération Française de Ski. S'hi destaca el Sky Club Català de Perpinyà. Les principals estacions són els Angles, Formiguera i la Llaguna, al Capcir, i Font-romeu, Puigmal, Sant Pere dels Forcats, Eina i Pimorent, a l’Alta Cerdanya. Després del 1960, la Vall d’Aran, amb pistes de primer ordre, com la Vaqueira i la Tuca, començà a ocupar un lloc de privilegi. Altres estacions, d’àmbit més comarcal, són Port del Comte (Solsonès), Espot i Llessui (Pallars Sobirà), Camprodon i Núria (Ripollès), Lles i Masella (Baixa Cerdanya), rasos de Peguera (Berguedà), Boí-Taüll (Alta Ribagorça) i Sant Joan de l’Erm (Alt Urgell).