La geografia
Consta d’unes 320 illes i atols, 100 dels quals són deshabitats. Les quatre illes principals són Viti Levu (on viu el 70% de la població del país), Vanua Levu, Tavenui i Kadavu. Formades les illes pel vulcanisme terciari, hi alterna el material volcànic, als sectors muntanyosos, amb el sedimentari detrític i coral·lí, als sectors més baixos. L’illa de Viti Levu és molt muntanyosa i la solquen nombrosos rius. Hi abunden els esculls barrera. El clima hi és tropical humit. La selva pluvial és rica i esponerosa, però els vessants orientats al NW tendeixen a ésser més secs i sovint han estat desforestats. A les muntanyes són abundants les coníferes australs del gènere Agathis. Els cims més alts són mancats de bosc.
El principal recurs econòmic de Fiji és la canya de sucre. Aquest conreu ha donat lloc a quatre grans indústries sucreres, tres de les quals a Viti Levu; la producció de sucre representa més d’un 50% de les exportacions de Fiji. Altres conreus són els cocoters dels quals hom extreu copra i oli de coco, bananes, gingebre, palma oliera i una mica de tabac per a l’exportació, i arròs, mandioca, moniatos, nyam, blat de moro, cacauets, fruites i verdures diverses, per al consum interior. Hom obté un complement alimentari de la ramaderia i també de la pesca, la industrialització de la qual es modernitza. Hom extreu or (Vatukuola). La indústria manufacturera disposa de poques matèries primeres (metalls preciosos, pedra de construcció, fusta, alguns conreus i productes ramaders). L’electricitat procedeix de centrals tèrmiques que consumeixen petroli importat. Els transports terrestres són insuficients: el 1990 hi havia 4 821 km de carreteres. Però la situació estratègica entre Nova Guinea, Nova Zelanda i les Hawaii en fa una escala molt important dins el Pacífic Sud. El port principal és Suva, i l’aeroport, Nadi, uns 125 km a l’oest, dins la mateixa illa Viti Levu. El comerç internacional és molt deficitari. Les exportacions de sucre i altres productes agraris, or i peix, no compensen les importacions de productes petroliers, aliments, i maquinària i equipament elèctric. El dèficit d’aquesta balança comercial és compensat parcialment pel turisme.
Les dues ètnies predominants són l’índia i la indígena melanèsia, cadascuna de les quals representa prop del 50% de la població total. L’índex de creixement natural és elevat (21,8‰ el 1988), tot i que la natalitat, també elevada (26,8‰ el 1988), és en ràpida disminució a causa de les campanyes de planificació familiar. La població és urbana en el 38,7% (1986). L’idioma oficial és l’anglès. El 1986 prop del 53% de la població era cristiana, el 38% hindú i gairebé un 8% musulmana. Aquest mateix any, l’analfabetisme és del 13%. Estat independent des del 1970, es regeix per la constitució promulgada a l’agost del 1990, després del cop d’estat del 1987. Els càrrecs més alts de l’estat són reservats a la població melanèsia, com també ho són la majoria dels escons de la Cambra dels Diputats i del Senat. Les Fiji són membres són membres de l’ONU, de la Comissió del Sud del Pacífic i són un estat associat a la CEE.
La història
Descobertes les illes el 1643 per l’holandès A.J. Tasman i visitades per J. Cook (1774) i Bligh (1789), foren annexades pels anglesos l’any 1874. Al final del segle XIX, hom contractà treballadors indis per a treballar a les plantacions de canya de sucre. Al llarg de les dècades següents, la població d’origen indi cresqué fins a superar la població autòctona melanèsia. El 1937 les Fiji obtingueren l’autonomia i el 1966 el govern britànic promulgà una constitució que introduïa el sufragi universal. El multiètnic Partit de l’Aliança (AP) de Ratu Kamisese Mara, que es mantingué en el poder fins el 1987, cercà un equilibri entre ambdues comunitats. El 1970 Fiji obtingué la independència en l’àmbit del Commonwealth, i des d’aleshores s’agreujà el conflicte ètnic, centrat sobretot en els drets sobre la propietat de la terra i en els drets polítics de la població índia. El 1985 l’AP féu un intent de congelar els salaris que provocà fortes protestes per part de l’oposició i els sindicats i que culminà amb la fundació del Partit Laborista Fijià, amb el suport dels sindicats i sobretot, malgrat que es declarava multiracial, de la població índia. Al llarg del 1986, continuaren els desacords entre govern i sindicats relatius als sous, però a la primeria del 1987 sindicats, patronal i govern arribaren a un acord. En les eleccions generals de l’abril del 1987, el PA fou derrotat per una coalició del Partit Laborista i el Partit de la Federació Nacional de majoria índia encapçalada per Timoci Bavadra, però poc després tingué lloc un cop d’estat, dirigit pel coronel Sitiveni Rabuka, el qual suspengué la constitució i s’autoproclamà cap d’un govern que incloïa alguns membres de l’AP. Rabuka inicià una forta repressió sobre els moviments d’oposició, afavorint clarament la població melanèsia; tanmateix, es retirà del poder pel desembre i nomenà de nou Ratu Kamisese Mara primer ministre, a qui encomanà la formació d’un govern civil. Això no obstant, Rabuka no permeté la celebració d’eleccions generals fins a la promulgació d’una constitució en la qual es garantís el predomini melanesi. Aquesta constitució fou promulgada el 25 de juliol de 1990, i hom hi legitima el predomini polític dels melanesis gràcies a llur major representació en la Cambra de Representants i en el Senat. Pel que fa a les relacions internacionals, les Fiji s’alinearen clarament amb els EUA. Després del cop d’estat del 1987 —quan bona part de la població índia abandonà el país—, alguns països, com Austràlia i l’Índia, suspengueren les relacions amb les Fiji. Les eleccions generals del 1992 donaren la victòria al Partit Polític Fijià de Rabuka, el qual fou investit nou primer ministre. La legislatura que començà al juny es caracteritzà per la inestabilitat. Després de la retirada del parlament dels diputats opositors del Partit Laborista Fijià al juny del 1993 a causa dels incompliments polítics de Rabuka, el mateix partit en el poder (Partit Polític Fijià) fou víctima de dissidències internes durant la votació dels pressuposts d’aquell any. Això forçà Rabuka a convocar eleccions generals anticipades el gener del 1994, paral·lelament al nomenament de Ratu Sir Kamisese Mara com a president després de la mort del president en exercici Penaia Ganilau el mes anterior. Les eleccions del febrer del 1994 donaren novament la victòria al Partit Polític Fijià (PPF) de Rabuka, nomenat primer ministre gràcies als vots reservats als melanesis, mentre que el Partit de la Federació Nacional i el Partit Laborista Fijià, principals receptors del vot indi, decidiren adoptar una estratègia de cooperació mútua al parlament. Durant el 1995 tingueren lloc canvis ministerials freqüents en la coalició governamental formada pel PPF, el Partit General dels Votants i dos independents; aquesta coalició es trencà definitivament a l’agost com a conseqüència del desacord sobre els assaigs nuclears francesos, de manera que Rabuka es veié obligat a dimitir. Al setembre del 1995 s’obrí un nou focus de tensió pel retorn a l’illa de Rotuma del seu sobirà Henry Gibson, exiliat el 1987, en el marc d’una campanya per recuperar la independència de l’illa (de població majoritàriament polinèsia, i no melanèsia com la resta de Fiji). En les eleccions que tingueren lloc l’1 d’octubre de 1995 el candidat independent Ratu Manasa, amb el suport del Partit Fijià, aconseguí vèncer les eleccions per un estret marge. Quant a les relacions exteriors de Fiji, cal destacar que al setembre del 1992 s’acordà amb Austràlia la normalització de les relacions diplomàtiques mútues, i posteriorment l’arxipèlag intentà diversificar els seus socis econòmics amb els viatges oficials de Rabuka a Taiwan i Xina, així com una cooperació més estreta amb altres estats melanesis des del juny del 1996. La reforma de la constitució portada a terme pel primer ministre Sitiveni Rabuka al maig del 1997 obrí les portes a la integració de la població índia en l’àmbit polític. Al mateix temps, permeté la reincorporació del país al Commonwealth, del qual havia estat expulsat pels repetits cops d’estat del 1987. L’arxipèlag sofrí les devastadores conseqüències de les sequeres provocades pel fenomen climatològic d’El Niño, seguides de les inundacions del gener del 1999. Les eleccions del maig del 1999 donaren la victòria al Partit Laborista i al seu líder, Mahendra Chaudhry, el primer cap de govern d’origen indi des dels cops d’estat del 1987. No obstant això, els conflictes ètnics no s’apaivagaren, a causa de les dificultats econòmiques creixents de la població fijiana, fet que facilità que el 19 de maig de 2000 un grup de soldats armats entressin al parlament i prenguessin ostatges, entre ells el primer ministre. El líder de la insurrecció, George Speight, era un home de negocis fijià que exigia la reforma de la constitució per a restituir les prerrogatives dels originaris de Fiji i reduir els drets dels indis. Mentre es portaven a terme les negociacions, el comandant Voreque Bainimarama imposà la llei marcial a tot el país. Sota una gran pressió de l’Índia, el Commonwealth suspengué de nou la participació de Fiji als seus consells. Una vegada acabades les negociacions, al juliol del mateix any Speight i els seus col·laboradors foren capturats i acusats de traïció. Tanmateix, l’exèrcit destituí Chaudhry i posà al seu lloc l’independent Laisenia Qarase, mesura que, en la pràctica, tornava a excloure la comunitat índia del poder. L’any 2000, la població melanèsia autòctona tornà a ésser majoritària com a resultat de la continuada emigració de la població índia des de mitjan anys vuitanta, quan esclataren les primeres tensions importants. No obstant això, George Speight justificà el cop d’estat del mes de maig per la discriminació que, segons ell, sofrien els melanesis. Després de la crisi (que, entre altres coses, comportà l’alliberament del primer ministre Chaudhry, a qui els colpistes havien pres com a ostatge, la imposició per l’exèrcit de Laisenia Qarase com a primer ministre i la detenció de Speight al juliol), a l’agost del 2001 se celebraren eleccions, que foren guanyades pel Partit Laborista (proindi). En el govern, però, es mantingué Qarase com a primer ministre, el qual, contravenint la norma de la constitució, no atorgà càrrecs del govern als laboristes, fins que una sentència del Tribunal Suprem (juliol del 2003) l’obligà a complir-la. Al desembre del 2001, les Fiji foren readmeses al Commonwealth. Al febrer del 2002, Speight fou condemnat a mort per alta traïció amb relació al cop d’estat de l’any 2000 (commutada poc després per cadena perpètua), i a l’agost del 2004 fou declarat culpable pel mateix motiu el vicepresident Ratu Jope Seniloli. A l’abril del 2004 morí Ratu Sir Kamisese Mara, artífex de la independència de les Fiji i la seva principal figura política. Al febrer del 2005, els dos principals partits promelanesis, que governaven en coalició, el Partit Unit de Fiji (SDL), del primer ministre Laisenia Qarase, i l’Aliança Conservadora Matanitu Vanua (CAMV), anunciaren que anirien junts a les eleccions del 2006 i poc després es formà una coalició de cinc partits nacionalistes indígenes. Les eleccions a la cambra baixa del Parlament, que se celebraren al maig del 2006, donaren com a vencedor l’SDL, amb 36 diputats, i pocs dies després Qarase tornà a ésser elegit primer ministre. Al final d’any, però, tingué lloc un cop d’estat que situà el comandant suprem de les Forces Armades, Frank Bainimarama, al capdavant d’un govern interí. Bainimarama posà com a data el 2010 per retornar a la democràcia. Al setembre del 2008, tot i les crítiques suscitades, especialment des dels EUA, Nova Zelanda i Austràlia, Bainimarama s’adreçà a l’Assemblea General de les Nacions Unides per manifestar que condicionava el traspàs del poder a un govern democràtic a l’estabilitat i a la superació del conflicte ètnic. En aquest mateix sentit, el president Ratu Josefa Iloilo (nomenat després del cop d’estat de l’any 2000, reelegit al març del 2006 i reinstaurat pels militars al gener del 2007) en resposta a una sentència del Tribunal d’Apel·lació de l’abril del 2009 que declarava il·legal el govern militar, dissolgué la institució judicial, confirmà Bainimarama com a primer ministre i fixà la celebració d’eleccions el 2014. Malgrat la inestabilitat, el turisme en ascens assegura una relativa prosperitat. El 2002 el govern anuncià la intenció de privatitzar la indústria sucrera, sector estratègic amenaçat per la retirada de subsidis de la UE.