La denominació de grande aparegué al regne de Castella a la primera meitat del s XIII i deixà en desús la de ricohombre. Al regnat de Joan II hom començà a parlar dels grandes del reino i dels grandes de la corte referint-se als vasalls immediats del rei, que eren successors dels antics ricoshombres i assistien a les corts per dret propi com a caps de la més alta noblesa. Les convocatòries a les corts castellanes fins a Carles I es feien distingint entre els grandes i els caballeros, i tots els títols eren grandes. Des de la comfirmació de la dignitat de gran per Carles I (1520) la importància d’aquesta dignitat, amb el nom ja de gran d’Espanya, es generalitzà a tots els pobles hispànics. Hi havia tres classes de grans d’Espanya: de primera, de segona i de tercera, que es diferenciaven per la manera de dirigir-se al rei i de cobrir-se davant d’ell a l’acte de la cobertura. A la segona meitat del s XIX totes tres categories foren reduïdes a una, i el 1864 foren suprimits els grans honoraris, que es convertiren en grans en propietat. Fou establert també que tots els títols espanyols de duc haurien d’ésser grans d’Espanya. Els grans d’Espanya gaudien de diferents privilegis: membres nats del senat (constitucions del 1808, 1812, 1834, 1845, 1856 i 1876) ús de la corona i el mantell de gran, honors militars i salves de capità general i tractament d’excel·lència i de cosí del rei. Avui dia només tenen el tractament d’excel·lència. La dignitat de gran d’Espanya fou concedida honoríficament a generals d’ordes religiosos (dominicans, franciscans) i al protector del braç militar de Catalunya.
m
Història