Es caracteritza per la seva elevada resistència estructural (especialment del fons, del folre i de les mampares que divideixen transversalment el buc en diversos tancs, elements damunt els quals gravita tot el pes de la càrrega), per l’absoluta estanqueïtat dels tancs o mampares al líquid al qual són destinats, per l’existència de tot un sistema de bombament amb bombes de gran cabal, exclusiu per al moviment de càrrega i, per tant, independentment de les altres bombes del vaixell, i per l’existència d’un complex sistema de ventilació i extracció dels vapors produïts pel líquid. Els petroliers són sotmesos a unes estrictes mesures de seguretat, tant constructives com de manteniment, a causa del risc d’incendi o d’explosió. Tenen un aspecte exterior molt característic pel fet de tenir situats a popa les màquines (motors de combustió interna o turbines), el pont de comandament i els allotjaments i serveis de la tripulació. Les primeres embarcacions emprades per a transportar petroli foren, a la segona meitat del s. XIX, velers als quals hom havia instal·lat dipòsits metàl·lics, i no fou fins el 1886 que entrà en servei el primer vaixell especialment projectat i construït per al transport del petroli, el vapor alemany Glückauf , de 2 307 t d’arqueig brut. Des d’aleshores, l’evolució tecnològica i l’augment de les dimensions i, per tant, de la cabuda dels petroliers han estat constants. L’augment de les dimensions d’aquests vaixells ha estat frenada, més que per les dificultats tècniques, per la poca profunditat de determinats indrets i per les possibilitats dels ports. Aquesta darrera dificultat ha estat resolta amb la construcció d’estacions de càrrega i descàrrega fora de port. Hom ha construït petroliers de més de 500 000 t de pes mort. Alguns petroliers són especialment condicionats per al transport de productes espessos, com l’asfalt, o d’hidrocarburs gasosos transportats a pressió, com el metà.
Petrolier per als gasos liqüefactes del petroli
© Fototeca.cat